18/10/2017

L’estat de la confiança i la confiança de l’Estat

3 min

En aquests dies tan especials que vivim, la incertesa és gran. Es pot reduir clarificant els elements que generen incertesa. Hi ha clarificacions que poden ser negatives, mentre que d’altres poden ser positives. En tot cas, una bona manera de reduir la incertesa és incrementar la confiança. Això vol dir esdevenir conscients de quins són els elements de fortalesa de l’economia catalana.

El primer, no en dubtem ni un moment, és la societat catalana. La societat catalana és estable, treballadora, qualificada, resistent, resilient, dinàmica, curiosa, progressista, oberta, emprenedora, inversora... En poques paraules: atractiva. Ha estat sempre atractiva per a emprenedors, inversors, estalviadors i consumidors. I ho segueix sent. Els moviments de nerviosisme que s’han produït poden afectar aquelles empreses amb un nivell baix d’acceptació de la incertesa. Ho podem entendre. Passarà tan bon punt es redueixi la incertesa. Però n’hi ha d’altres que són molt sensibles a la confiança de l’Estat. L’estat espanyol és molt regulador, i amb nivells alts d’arbitrarietat. Fa molts anys que ens queixem d’aquesta arbitrarietat. És una part fonamental de la nostra afirmació que tenim l’Estat en contra. Doncs bé, moltes empreses no es poden permetre tenir l’Estat en contra. Algunes no poden resistir la pressió de l’Estat quan els crida a seguir les seves consignes. Altres no poden tirar endavant els seus plans si no és donant senyals clars de submissió als designis estatals. Tot aquest món de “la confiança de l’Estat” l’hem d’entendre com el que és: una feblesa d’una economia catalana subordinada a la regulació d’un Estat advers, i un tret ben desagradable de l’estat espanyol. Canviarà amb un estat diferent.

Però no anem més enllà. Siguem més conscients de la confiança que podem donar des de la societat catalana. Qui vol prescindir del mercat català? Qui vol prescindir de la capacitat de treball dels catalans, i de la qualificació dels seus treballadors i professionals? Qui vol prescindir de l’empenta de l’empresariat català? Qui vol prescindir del talent dels creadors catalans? Qui vol prescindir de la confortabilitat que ofereix la societat catalana? Qui vol prescindir de la seva permanent curiositat i experimentació? Si no hi ha altres intencions, ningú no vol fer-ho.

Hem passat moments molt dolents en el passat, i tots aquests trets de la societat catalana han permès generar feina, negoci i prosperitat. Res ha variat, ben al contrari. En mencionaré un cas, perquè és molt significatiu i perquè se sol explicar al revés de com va passar. Alguns dels primers grans fabricants d’automòbils van venir a instal·lar-se a Catalunya perquè van detectar que l’ambient era molt bo. Hi havia més treballadors preparats, més tècnics qualificats, més entitats que podien col·laborar com a proveïdors, més demanda, més bones xarxes de distribució, etc. Allò que en diem “el teixit industrial” era molt més dens. Així es va atreure la Ford (que es va anomenar Ford Motor Ibérica) i la General Motors, i així es va atreure, després de la guerra, la Fiat. El règim de Franco, i molt especialment l’INI, no volia ni sentir a parlar de promoure inversions industrials a Catalunya. Volien que s’industrialitzessin les altres regions, no Catalunya. Però també volien tenir una gran fàbrica d’automòbils. Mentre espantava les que ja existien (com ara la Ford, que se’n va anar de Barcelona i d’Espanya el 1954), intentava atreure’n alguna que acceptés les seves condicions. Qui més s’hi va acostar va ser la Fiat. Però la Fiat va posar algunes condicions: una, molt important, és que hi hagués socis privats que “amorosissin” la relació directa amb l’estat espanyol (amb l’INI, que era el braç industrial de l’Estat); l’altra, que la fàbrica s’ubiqués a Barcelona, que és on hi havia el teixit industrial. Franco s’hi va haver de conformar. Es va crear la Seat i es va instal·lar a Barcelona. Passats els anys els enyoradissos del franquisme van voler posar-se la medalla que la industrialització catalana era obra seva. Res més lluny de la veritat!

La confiança de l’Estat en Catalunya és negativa. Sempre ho ha estat. Ara encara més. Però l’estat de la confiança dels catalans en si mateixos és molt bo. M’atreviria a dir que més bo que mai. Mai no hi ha hagut tants catalans, que treballen satisfactòriament arreu del món, somiant tornar a Catalunya. Mai no hi ha hagut tanta confiança en el futur. Una confiança molt llaminera per a qui sàpiga aprofitar-la. I una oportunitat perduda per a qui la ignori.

stats