Qui farà l’ajust que demana la UE?
A escala espanyola -però també a tota la perifèria de l’eurozona- estem captius dins d’un triangle nou i perillós: les pors i incerteses generades per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea en un futur pròxim, les exigències de compliment del pacte d’estabilitat i creixement signat amb l’entrada a l’euro, i les estratègies de partit posteriors a les eleccions espanyoles del 26 de juny. Les dues primeres afecten clarament tota la perifèria de la zona euro, però l’última, que sembla específicament espanyola, també respon a circumstàncies molt similars als mateixos països.
El futur és més complicat per a tothom. Sabem que la ciutadania es queixa amargament de com s’ha gestionat la globalització i la reacció contra la crisi financera del 2008. La capacitat de decisió sobre què s’ha de fer en el terreny de la conducció de l’economia està lluny de casa, i els qui se n’encarreguen ens mereixen poca confiança -com la que nosaltres els mereixem-. Se’ns demanen més ajustos i/o més reformes. Qui voldrà gestionar, al govern de l’Estat, aquests ajustos o aquestes reformes?
És de sospitar que ningú. Més concretament: ningú voldrà si ha d’estar sol (i les abstencions ja són una manera de no estar sol: prou que s’ho denuncien els uns als altres!). L’oposició ho tindria massa fàcil. Si es tracta de més ajustos (més impostos o menys despesa pública), tothom sap que fer-los és tan impopular que el mateix partit -el PP- que va desplegar aquestes polítiques quan va arribar al govern de l’Estat el desembre del 2011 ha desplegat les contràries quan s’han acostat les eleccions. Si es tracta de més reformes, atès que les que la UE demana al govern espanyol són totes difícils i políticament molt sensibles, no hi ha qui les vulgui impulsar. Bona part dels pactes entre Ciutadans i el PSOE van consistir a desmuntar reformes fetes per Rajoy. El mateix Rajoy ja accepta que si vol pactar amb el PSOE haurà de fer marxa enrere en algunes de les seves reformes més importants, més impopulars, però més elogiades a la Comissió Europea.
O sigui, que ningú, i menys sol. Aquest és el principi que inspira l’actual política espanyola. El PP no està disposat a governar sol. El PSOE no està disposat a donar-li suport de cap manera. Prefereix l’oposició. Ciutadans, que està disposat a qualsevol cosa, té una base electoral massa inestable, tal com es va veure el 20-D i el 26-J. Per al PP no surt a compte fer-li cas. Això endureix la negociació entre els dos partits.
Mentrestant, els responsables europeus d’economia no paren d’amenaçar l’estat espanyol amb multes i més exigències d’ajust o reformes. ¿Qui vol assumir la responsabilitat de desplegar polítiques impopulars no tenint majories clares? Ningú, i menys sol. Qualsevol govern que es formi pot durar el temps que fixa la Constitució per instar a una moció de censura. En conseqüència, hem de témer que l’estratègia que tots els partits estatals tenen és guanyar temps i no prendre cap decisió. És la millor estratègia de defensa que poden desplegar, individualment i col·lectivament. La “gran coalició” sembla bona des de molts despatxos i des de lluny de l’arena política, però és ingestionable políticament, no perquè els partits siguin incompatibles entre si, sinó perquè l’electorat és hostil per igual a les polítiques que des d’Europa ens demanen aplicar.
Hem de concloure que unes terceres eleccions no són impossibles. El PP hi pot veure una oportunitat de recuperar més posicions, erosionant Ciutadans i afavorit per l’augment de l’abstenció de les esquerres. El PSOE prefereix no haver de fer la feina bruta al PP. Units Podem pot oferir ser el vot útil per resistir a ajustos i reformes.
Quines conseqüències pot tenir aquest escenari per a Catalunya? D’entrada, obliga a ser-ne conscients. La incertesa política pot ser molt llarga. En part, a causa de la mateixa presència d’un consistent grup de diputats catalans al Congrés que són independentistes i que els grups parlamentaris espanyols no saben com gestionar constructivament. Des d’aquestes mateixes pàgines Miquel Puig alertava dissabte del risc que no es fes res i ens allunyéssim de trobar cap solució al gran problema de la falta de productivitat de l’economia espanyola. L’exconseller Mas-Colell advertia diumenge del perill que la Unió Europea i l’estat espanyol vulguin carregar els ajustos a les comunitats autònomes. Dilluns se’ns recordava que el sistema financer italià passa per un mal moment, i que això ens pot afectar molt negativament.
L’escenari és amenaçador per a tots. Costarà trobar el desllorigador d’un pacte polític per al govern de l’Estat. Estiguem alerta. Hi ha oportunitats en aquesta paràlisi.
