L’arbitrarietat dels objectius de dèficit

Les advertències recents de la Comissió Europea al Regne d’Espanya sobre el previsible incompliment de l’objectiu de dèficit l’any 2016 i sobre la necessitat de reduir-lo en uns 8.600 milions d’euros han de constituir motiu d’alarma per a tots, però especialment per a les comunitats autònomes, que tenen massa números que l’Administració General de l’Estat els encarregui d’assumir el pes del nou ajust.

A escala de l’eurozona, la fixació d’objectius de dèficit està acordada entre els estats al pacte d’estabilitat i creixement associat a la posada en marxa de l’euro. A l’hora de fixar les trajectòries d’ajust que han de corregir el que s’anomenen “dèficits excessius” hi ha criteris tècnics, econòmics i estadístics, que tenen en compte que hi ha despeses que són particularment cícliques. Els “procediments de dèficit excessiu” estan molt regulats i calibrats.

En canvi, de portes endins, l’estat espanyol no reprodueix el mateix criteri. Ho va fer, sobre el paper, a la llei orgànica d’estabilitat pressupostària que va aprovar l’any 2012. Hi va reproduir els criteris definits als procediments de dèficit excessiu. Eren trajectòries d’ajust raonables i graduals. Però quan va arribar l’hora d’aplicar-les, el govern del PP va oblidar el que determinava la seva llei i la pràctica comunitària, i va preferir una altra llei, la de l’embut, que li era molt més favorable. Meravella que la premsa espanyola amb seu a Madrid, sigui econòmica o generalista, oblidi sempre el contrast entre una metodologia pactada de fixació d’objectius a escala europea i l’arbitrarietat pura i dura dins d’Espanya. Els objectius de dèficit per a les administracions subestatals són imposicions sense legitimitat política ni moral que s’acarnissen contra la provisió de serveis finalistes d’atenció directa a les persones, en lloc de reduir les polítiques i administracions duplicades que l’Estat vol protegir.

Efectivament, el ministeri d’Hisenda va decidir que els primers anys l’ajust l’havien de fer les comunitats autònomes i els ens locals, i que l’Administració General de l’Estat ja el faria més endavant —tot esperant que la recuperació que havia de venir els estalviés la feina—. Així, en lloc de distribuir els esforços de reducció de dèficit en proporció a la despesa feta per cada nivell d’administració, que era el que aproximadament ja havia fet el darrer govern del PSOE, van decidir centrifugar el dèficit i fer que recaigués essencialment sobre les comunitats autònomes i els ens locals. La jugada va ser denunciada per totes les comunitats autònomes que no estaven governades pel PP, i la denúncia, adequadament argumentada des del punt de vista tècnic, va ser presentada com a recurs econòmic administratiu davant del Tribunal Suprem, on encara espera sentència.

Si els comptes s’haguessin fet bé (i ho recorda i documenta un informe que ha publicat fa poc el departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda), l’any 2013, en lloc que el ministeri d’Hisenda reclamés a les comunitats autònomes un dèficit del 0,7% del PIB (que després de molts esforços es va aconseguir que s’elevés a l’1,3%, que pogués ser asimètric i que a la Generalitat de Catalunya li toqués un 1,58%), ens hauria correspost un... 2,50%! L’1,96% executat no hauria estat cap desviació i encara ens hauríem pogut estalviar ajustos per import de més de mil milions d’euros. L’any 2014, en lloc de l’1% fixat per l’Estat, hauríem pogut passar amb un dèficit del 2,24%. L’any 2015, en lloc del 0,7%, hauria estat suficient l’1,62%. I el 2016, en lloc del 0,3% que Hisenda obligarà a la Generalitat a complir, ens tocaria un 1,09%, que serien uns 1.600 milions més de disponibilitat tresorera. L’Estat ha centrifugat el dèficit. I tant que ho ha fet! I, a més, ha racionat discrecionalment la liquiditat.

El cop que va donar l’Estat a les comunitats autònomes el 2013, que va ser duríssim (abaixar l’objectiu de dèficit de 1,3% a 0,7% en plena intensificació de la crisi), es va fer amb l’excusa d’una correcció del dèficit imposada per Europa. Però en aquella ocasió la Comissió Europea donava més (repeteixo: més!) marge de dèficit a l’estat espanyol, i aquest, en lloc de repartir-lo amb les altres administracions, se’l va quedar tot i ens en va agafar més. Tanta arbitrarietat no s’oblida. Que no siguin els mateixos els qui hagin d’administrar la possible clatellada que ara pot venir d’Europa!