Allò que 'The Economist' no diu

'The Economist' està massa encisat per Ciutadans i pels seus mites

És bo escoltar el que l’opinió internacional il·lustrada diu d’Espanya i de Catalunya (vegeu el meu article " Allò que 'The Economist' diu", del 9 d’agost). Però també cal parar atenció a allò que no diu o a allò que diu contra l'evidència que ens consta.

Així, crida l’atenció que 'The Economist' caigui en el parany de parlar del nacionalisme català però que no identifiqui la bel·ligerància unificadora del nacionalisme castellà/espanyol com la causa de tots els greuges dels catalans. 'The Economist' reconeix que Espanya hauria de mirar-se més en el mirall alemany que en el mirall francès. Efectivament, caldria parar més atenció a quines són les conseqüències d’aspirar a ser un estat centralitzat com França quan territoris de l’estat hi estan majoritàriament en contra.

Identifica una extrema dreta separatista identitària, personificada en el president Torra, que és la persona més oposada a tots aquests substantius i adjectius. Vol dir que la batalla per explicar al món les cites tretes de context d’alguns treballs del president l’ha guanyada, per ara, la propaganda del nacionalisme espanyol.

Atribueix el qualificatiu de “populista” a l’actual Podem i a les forces que li són afins i als “separatistes”. No veu, en canvi, que el principal partit que ha governat Espanya aquests darrers anys sempre, des dels seus orígens explícitament franquistes, s’ha autoanomenat “popular” i és, en les seves polítiques, típicament populista. Oblida també que Ciutadans desplega polítiques populistes per guanyar vots, apel·lant a la identitat castellano-espanyola contra el perill del “nacionalisme català”.

El nou equip d'afers exteriors de la Generalitat té feina per mirar de desfer uns quants malentesos

Oblida que Ciutadans, quan va tenir ocasió de pactar amb el PSOE, l’any 2016, va abandonar immediatament totes les propostes reformistes que tenien algun alè transformador i es va conformar amb una agenda de perfil baix. Va deixar córrer el contracte únic, i la seva exigència d’eliminar les diputacions provincials va quedar reduïda a no res.

Es refereix repetidament al Congrés de Diputats “bloquejat” arran de les eleccions del desembre del 2015 sense mencionar mai que el problema era que la majoria d’esquerres va decidir fer-se l’harakiri abans d’acceptar vots dels nacionalistes catalans. Precisament això és el que ha canviat a la moció de censura guanyada per Pedro Sánchez.

Molt especialment oblida que el conflicte amb Catalunya va ser endegat primer pel president Aznar i, després, pel candidat a president Rajoy, per a qui va ser una excel·lent idea intoxicar i mobilitzar l’opinió pública espanyola contra les reivindicacions catalanes expressades al seu nou Estatut. Va ser el mateix Rajoy qui va reclamar un referèndum a tot Espanya sobre l’Estatut català. I el mateix Rajoy, ja president, va flairar un filó electoralment molt productiu quan des de Catalunya li van demanar, amb una àmplia majoria parlamentària, una reforma del finançament inspirada en el concert econòmic basc. I també va ser ell qui va negar que hi hagués cap problema amb Catalunya, i qui va impedir que allò que ell havia exigit –un referèndum– es pogués fer a Catalunya o a Espanya.

Darrere d’aquest no voler saber també hi ha la negativa a acceptar que l’estat espanyol encara està molt empeltat de franquisme. La definició de la unitat d’Espanya a la Constitució es va fer, com tothom sap o pot recordar, per la pressió dels militars franquistes, que manaven molt. De nou, 'The Economist' està massa encisat per Ciutadans i pels seus mites.

També per versions antigues sobre el fonament de l’independentisme català. Encara diuen que el nacionalisme català se’l va inventar la burgesia del segle XIX per aconseguir protecció aranzelària. Una concepció que no només és falsa sinó que demostra una completa incomprensió sobre l’origen del suport polític massiu de les pretensions catalanes de major autogovern.

Cau en el parany d’acusar “l’adoctrinament identitari” sense adonar-se que Catalunya és, comunicativament parlant, una societat on el castellà és la llengua dominant. L’independentisme l’han empès molts ciutadans i ciutadanes que segueixen mitjans de comunicació en castellà, però que distingeixen perfectament bé allò que són falsedats.

Sorprèn que afirmi que no pot haver-hi dret a l’autodeterminació en una societat democràtica avançada, quan precisament la societat britànica, on està arrelat 'The Economist', va decidir que un referèndum era la millor manera de resoldre el conflicte sobre l’autodeterminació d’un territori –Escòcia– que s’havia expressat repetidament per decidir el seu futur com a comunitat. En les societats democràtiques avançades no hi ha prohibicions contra la democràcia. A les peticions democràtiques se’ls para la màxima atenció. De fet, ho fa l’estat espanyol amb gairebé tot, amb excepció de les reivindicacions catalanes.

El nou i brillant equip que porta els afers exteriors de la Generalitat té feina per mirar de desfer tots aquests malentesos.

Etiquetes