Any nou, vida nova?

Catedràtic de la UPFAmb la perspectiva que van donant el pas del temps i les reaccions dels actors polítics després de les eleccions del 21-D, totes les oportunitats són poques per pensar quin hauria de ser el capteniment dels partits independentistes. En la meva opinió, han de formar govern passi el que passi en l’entorn català, espanyol o europeu, i hem de ser conscients que poden passar moltes coses. Formar govern és indispensable per forçar l’aixecament de la vergonyosa aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, que està fent i farà molt de mal. Cada dia amb el 155 és un pas enrere per a Catalunya i per a tots els seus ciutadans perquè ha deixat la clau de l’administració de la Generalitat, que és la responsable de molts serveis i polítiques essencials, a qui, sense la legitimitat del vot, només desitja reduir-la a una mancomunitat de províncies, destruint tota la bona tasca realitzada. Esperem que es reconegui la seva inconstitucionalitat.

L’any 2017 va ser un any contradictori per les seves il·lusions i els seus objectius, alguns possibles i altres d’impossibles. El 2018 ha de ser el dels objectius possibles. En paraules del president Puigdemont, cal paciència, persistència i perspectiva. Avui sabem moltes més coses de l’actual estat espanyol i no podem ignorar-les. Cal reconèixer que el mandat popular, ara per ara, no permet anar gaire més enllà que reconquerir les competències del Govern de Catalunya, que en les circumstàncies actuals no és poc. Es tracta d’una “segona oportunitat” (la primera hauria estat el 27 de setembre del 2015), com la va batejar Miquel Puig des de la mateixa nit del 21 de desembre. Per descomptat que el Govern que es formi s’haurà d’esforçar a fons per restablir plenament el nivell d’autogovern. En sentit positiu, una part majoritària de la societat catalana s’ha tret els complexos de sobre i de manera cohesionada ha explicat al món qui és i què vol ser.

Un independentisme amb més del 47% dels vots no existia fa pocs anys. La seva afirmació és molt valuosa i s’ha de consolidar, cosa que no és una tasca petita. Però l’independentisme no s’ha de tornar a presentar al món si no va acompanyat de majories aclaparadores i sostingudes en el temps. Com tothom, aquí i fora, ha reconegut en veu més alta o més baixa, Catalunya ja seria independent si el suport a la independència fos indiscutible. El pes dels números ho pot tot, sigui quina sigui la democràcia. Però si no arribem, com a vot explícitament favorable a la independència, ni a la meitat, és que encara no disposem de prou suport social. Menys el tindrem des d’altres estats. Ningú no ens pot discutir el dret a formar govern a Catalunya, però hem d’acceptar que la nostra defensa del dret a decidir exigeix articular majories més àmplies.

El realisme constructiu obliga a ocupar i utilitzar tots els espais de poder possibles. No hem d’oblidar que els nostres mals s’han agreujat perquè a Madrid mana qui mana i tampoc que vam desaprofitar l’oportunitat de fer fora el PP quan estava en les seves hores més baixes, després de la derrota electoral del 20 de desembre del 2015. El “com pitjor, millor” no ens hauria de guiar aquest 2018. Canviar el govern de Madrid no és impossible.

Sense pessimisme però amb realisme, aquest és el principal desafiament: ampliar la majoria obtinguda, possiblement ja en la mateixa formació del Govern i del seu suport parlamentari. Per als partits independentistes la major o menor bondat de les seves polítiques consistirà en quin percentatge de votants poden guanyar en cadascuna de les noves eleccions que es produeixin al llarg del proper cicle electoral: europees i municipals el maig del 2019, espanyoles probablement (si no hi ha avançament electoral) el juny del 2020 i catalanes (cal fugir dels avançaments electorals) el desembre del 2021.

Mentrestant, lluitem per convèncer electorats més amplis. Col·laborem amb aquells a qui voten ciutadans que defensen el dret a decidir. Visualitzem que hi ha espai per a -i necessitat de- projectes compartits de tota la societat catalana. Això vol dir centrar l’acció del futur Govern a resoldre o millorar aquelles mancances que marginen espais importants de la nostra societat i reforçar tot el que garanteix la cohesió interna.

Evidentment, també vol dir passar tants comptes com calgui sobre l’origen polític de les mancances, i forçar-ne la superació -almenys posar en relleu la seva transcendència-. Una primera ocasió pot ser el debat sobre la reforma del model de finançament, pedra de toc per explicar, Catalunya endins, a les àrees més unionistes i menys benestants, quines són les limitacions a què ens sotmet el govern de l’Estat per millorar el seu benestar, i el de tots.

Hem de fer això tot respectant i protegint, simultàniament, els nostres governants injustament cessats, empresonats i exiliats.