02/10/2019

Els costos de no tenir pressupostos

3 min
Els costos de no tenir pressupostos

Quan, ja fa molts anys, els projectes de pressupostos de la Generalitat de Catalunya es presentaven puntualment, acostumava a ser en aquestes dates: primers d’octubre. Això permetia la tramitació parlamentària i tenir els pressupostos aprovats abans d’acabar l’any. Esperem que el retard d’enguany sigui petit perquè seria un desastre que no hi hagués pressupost per al 2020. Ja ha estat un fracàs que no n’hi hagi hagut durant dos anys seguits –2018 i 2019– i que la Generalitat hagi hagut de gestionar-se amb pròrroga pressupostària.

L’actual majoria parlamentària està contínuament limitada en la seva capacitat d’actuació per la suspensió dels drets d’alguns diputats. Només pot prendre iniciatives legislatives si pacta amb altres grups parlamentaris. Ara caldrà que ho faci més que mai. No disposar de pressupostos ha implicat costos per al benestar dels catalans, i una nova pròrroga en pot implicar molts més.

Les pròrrogues deixen la despesa fixada al nivell definit l’any d’aprovació de l'últim pressupost. Si hi ha creixement d’ingressos, com afortunadament ha passat aquests últims anys, no es pot aprofitar i es generen superàvits no planejats. Acaba sent un favor per al ministeri d’Hisenda. La rigidesa de la despesa es produeix en tots els nivells, des del global fins al detall. En els casos de despesa d’inversió les pròrrogues només protegeixen l’acabament dels projectes pressupostats, però no permeten iniciar-ne de nous. Només s’han pogut escapar d’aquesta rigidesa noves despeses que hagin estat específicament aprovades pel Parlament, que, d’aquesta manera, autoritza excepcions a la pròrroga. Aquest ha estat el cas amb els increments dels sous públics i el retorn de les pagues extres del 2013 i el 2014, o amb l’augment de la cobertura de la prestació econòmica per als joves extutelats (que inclou els immigrants menors no acompanyats) fins als vint-i-tres anys. Totes aquestes decisions s’han pres per unanimitat i algunes sense estudi d’impacte pressupostari. Poden ser bones decisions, o no tan bones, però constitueixen decisions que no responen a un pla i a una priorització sinó a la pressió d’interessos o emocions puntuals.

Fixem-nos bé que aquesta solució suposa que el pressupost de despeses evoluciona, però sense un equilibri global i sense una atenció adequada a totes les responsabilitats de la Generalitat, sinó només a aquelles que han pogut atreure l’atenció del Parlament, normalment de forma transversal. No hi ha una consideració detallada i equilibrada de si cal augmentar, i en quina proporció, la despesa en salut o en ensenyament, o si en obra pública o en habitatge, o si en promoció del català o en promoció de les llars d’infants. Tot queda arraconat davant del moment de rauxa que afecta tots els grups parlamentaris.

Per què els grups parlamentaris actuen així? El mecanisme sol ser sempre el mateix: algun grup d’interessos aconsegueix que un o diversos grups parlamentaris defensi la seva causa, i cap grup s’atreveix a oposar-s’hi. Al Congrés de Diputats això ha passat amb pràcticament tota la legislació que va tirar endavant Pedro Sánchez abans de les eleccions del 28 d’abril d’enguany. Eren els “divendres socials”. En aquest cas el “grup d’interessos” era el president del govern i el seu partit polític, que feien campanya electoral. Governaven per decrets llei, que s’havien de convalidar al Congrés. Si es triaven bé els temes –com apujar les pensions o els sous dels empleats públics o ampliar les baixes paternals– ningú no podia oposar-s’hi, i els grups parlamentaris s’hi havien d’adherir amb un vot positiu o resignar-se a deixar passar la iniciativa amb la seva abstenció.

Al Parlament de Catalunya, aquesta estratègia ha estat menys utilitzada pel govern, però ho ha estat molt més per part dels grups de l’oposició. La conseqüència és que en resulten unes despeses descontrolades, poc ponderades i en desequilibri pressupostari: han consumit tot l’increment d’ingressos, i més.

El valor de les lleis de pressupostos és donar transparència, legitimitat i equilibri al conjunt de la despesa pública. Ens hem mogut cap a una situació en què els interessos dels més vulnerables –aquells que no disposen d’un grup de pressió políticament transversal al seu servei– queden menystinguts. Una llei de pressupostos és més necessària que mai, per endreçar i prioritzar la capacitat de despesa pública, que afortunadament ha crescut de la mà del creixement dels ingressos, i per dedicar atenció a totes les necessitats legítimes, i no només a unes quantes i interessades. Ara tenim desequilibri fiscal sense que ningú se n’hagi fet responsable. Un altre afer –que també importa i molt– són els incompliments de l’Estat amb els seus compromisos amb la Generalitat. Però també cal que ens fixem en les nostres pròpies responsabilitats, i les assumim amb uns pressupostos aprovats pel Parlament.

stats