Despesa social: per què no creix?

La normalització que cal per poder gastar més és la renúncia d’Hisenda a intervenir els comptes de la Generalitat

En la seva intervenció de dissabte passat a la nit al programa Preguntes freqüents, la líder de Ciutadans a Catalunya va insistir que cal concentrar-se a resoldre els problemes que afecten la ciutadania de Catalunya, com són el pagament de les prestacions de la llei de la dependència (per ser exactes: llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència) i els pagaments a les entitats del Tercer Sector. No és la primera vegada que ho sento, ni crec que sigui ella l’única dirigent política que ho ha mencionat, però potser sí que és qui ha estat més insistent sobre el tema en els darrers temps.

Voldria fer algunes consideracions per contextualitzar i entendre el missatge de la dirigent de Ciutadans. La primera i més immediata és que, contra el que ella mateixa afirma, l’aplicació de l’article 155 sí que ha fet mal a aquests pagaments. L’article 155, que “legitima” la prèvia -és del 16 de setembre- i duríssima intervenció d’Hisenda en tots els pagaments i compromisos de pagaments de la Generalitat de Catalunya, constitueix un fre de grans i greus dimensions a la despesa aprovada als pressupostos de la Generalitat de Catalunya.

La Generalitat de Catalunya ha tingut un pressupost en vigor per a l’any 2017. Actualment està prorrogat. El pressupost del 2017 permetia una despesa més alta -probablement uns mil milions més alta- del que s’acabarà executant. Bona part de la despesa pressupostada era estrictament social, però el ministeri d’Hisenda n’ha alentit o impedit la tramitació.

En un primer moment, Hisenda argumentava que intervenia els comptes de la Generalitat en aplicació de la llei d’estabilitat. No va trigar gaire a veure que era millor dir la veritat -que intervenia els comptes en aplicació de l’article 155- que no pas dir una falsedat, que podia acabar denunciant-se com a il·legalitat. La Generalitat no només compleix la llei d’estabilitat sinó que l’any 2017 haurà aportat molts recursos a la reducció del dèficit del Regne d’Espanya. La seva execució pressupostària haurà estat molt per sota del límit de dèficit pressupostat i legal. Hisenda ha retingut molts crèdits i ha alentit la tramitació de gairebé tots els altres. Per més que ho vulguin negar, tots els departaments de la Generalitat expliquen la mateixa realitat, complicada, a més, pel retard dels pagaments.

Insistir, com fa Inés Arrimadas, que cal fer allò que necessita la gent però donar suport al 155 és una contradicció que acabarà veient tothom

No sabem quin és l’import dels pagaments de la llei de la dependència i dels pagaments a entitats del Tercer Sector que han quedat afectats per l’article 155. Ara s’estan tancant els comptes de l’any 2017. Quan estiguin tancats coneixerem l’import de la tragèdia i a qui ha afectat.

L’any 2018 pot haver-hi un nou pressupost, que podria ser superior al del 2017 perquè els ingressos creixen. Si no hi ha intervenció de l’Estat, es podrà fer. La normalització que cal per poder gastar més no és la renúncia als principis dels representants polítics de la ciutadania sinó la renúncia d’Hisenda a intervenir els comptes de la Generalitat.

Dit tot això, cal recordar que la llei de la dependència va ser l’exemple típic de l’aprovació per part del govern central d’un principi que a tothom agradava -finançar públicament el suport a les situacions de dependència- però fent-lo pagar a les comunitats autònomes. Allò que es va caricaturitzar dient que era convidar però fent que ho paguessin altres. L’Estat es comprometia a posar la meitat dels recursos durant els primers anys, i després passava a ser un suport que es desacoblava de l’obligació de la paritat entre administracions. Ara estem en una situació en què l’Estat ha reduït molt el seu suport, i les comunitats autònomes l’han d’augmentar per atendre els drets subjectius reconeguts. L’esforç de les comunitats autònomes és enorme -són totes conscients de la popularitat de la llei de la dependència-, però el seu finançament no ha millorat. Pot semblar que són elles les que no paguen quan el que passa és que estem davant un altre episodi d’escanyament financer per part del govern central. En el cas català, l’escanyament és doble.

Insistir, com fa Inés Arrimadas, que cal governar i fer allò que interessa i necessita la gent però donar suport al 155, que justament està provocant tot el contrari, és una contradicció que acabarà veient tothom. Ara per ara és la política de repetir moltes vegades una falsedat esperant que així sembli una veritat.

La líder de Ciutadans diu que cal pagar la dependència -i, en general, ampliar la despesa social- però no diu que l’obstacle per pagar-la millor és la política del govern central a la qual el seu partit dona suport.

Etiquetes