Economia i política del vot

Arriba el moment d’unes noves eleccions. Aquestes són al Congrés de Diputats i al Senat. El primer problema que es planteja el ciutadà és si va a votar o no. Que tothom recordi que el vot és un dret, el principal dret polític que tenen els ciutadans en una democràcia, que és el règim polític que es defineix com el govern del poble i per al poble. No votar és renunciar a aquest dret. També és incomplir una obligació política i moral. Mal et pots queixar de res si no participes, com tens dret a fer, en l’elecció dels teus representants.

A Catalunya hi ha ambients en què està de moda afirmar que aquestes eleccions no són les nostres i que n’hem de desconnectar. Gravíssim error! Són les eleccions que més ens importen i les que més ens afecten perquè són aquelles en què s’elegeixen els diputats que votaran el govern de l’Estat, de qui depèn tot el que no ens agrada. En primeríssim lloc, depenem políticament de l’estat espanyol. Les eleccions a les Corts Generals (Congrés i Senat) són el lloc per deixar ben clara quina és la nostra posició pel que fa a les relacions amb l’Estat. Si no ho votem, deixem l’espai de poder i representació en mans d’altres.

Una de les especialitats de l’electorat català en les eleccions al Congrés és votar “estratègicament”, que vol dir no votar per qui t’agrada sinó votar per qui creus que impulsarà l’agenda d’aquell que t’agrada. Aquesta estratègia sempre acaba malament. Qui millor defensa allò que vols és qui ho defensa explícitament. No defensen millor un referèndum per decidir si Catalunya vol ser independent aquells que no volen que Catalunya sigui independent. En el passat l’error de votar estratègicament sempre s’ha pagat car. Cada partit -cada opció electoral- té la seva lògica. No serveix de res confiar la teva lògica a qui en té una altra.

Fan molta mandra de mirar, però cal recordar que els programes electorals informen molt bé sobre el que els partits volen fer. No deixa de ser un contracte entre partit i electors. Què ens diuen els programes? En línies generals, tots prometen molt més del que podran finançar. També en línies generals tots diuen que les despeses es pagaran amb la lluita contra el frau fiscal i amb el futur creixement econòmic. Alguns asseguren que, a més, apujaran impostos sobre els rics, mentre que d’altres asseguren que no apujaran impostos, o que els abaixaran.

Què pot afectar Catalunya del que diuen els programes dels partits o coalicions estatals? Podem assegura, en la seva mesura 277 (“Dret a decidir”), que promourà un debat sobre el dret a decidir i el seu encaix en un canvi constitucional, i que promourà un referèndum sobre quina relació territorial volen tenir els ciutadans de Catalunya amb els d’Espanya. En la seva mesura 364 promet complir retroactivament allò que establia la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Ciutadans es refereix implícitament a Catalunya en les seves mesures de la 48 a la 51, en què assegura que s’oposarà a qualsevol referèndum d’autodeterminació i que reformarà la Constitució per “consolidar i tancar” l’estat autonòmic.

El PSOE, en les pàgines de la 383 a la 386 i dins de l’apartat en què proposa una reforma de la Constitució, explica el seu plantejament de reforma federal per millorar el model territorial de l’Estat. Cal dir que es nota la negociació que hi va haver durant el mes de març entre el PSOE i Ciutadans. Són nombroses les coincidències en aquest terreny entre els dos partits.

El Partit Popular, en les pàgines de la 139 a la 143, tracta sobre “Unidad de España y Constitución: reforma institucional”, amb els continguts que s’intueixen pel títol.

Tots quatre -Podem, Ciutadans, PSOE i PP- dediquen espai a la reforma del sistema de finançament autonòmic (el PSOE menys que els altres, però parla de posar a la nova Constitució els elements fonamentals del model). Res del que diuen no respon als neguits catalans i, per tant, no n’obtindrem res de concret.

La manera com s’expressen els programes diu molt sobre les veritables prioritats de cadascú i sobre les seves línies vermelles. Consulteu, ni que sigui un moment, els programes electorals de CDC i ERC per copsar l’enorme distància que hi ha entre qualsevol d’aquests dos programes i els de les forces polítiques espanyoles, com és d’improbable que cap d’aquestes formacions doni satisfacció a les peticions catalanes i com és d’important que cap català que aspiri a la independència deixi de votar per un partit que la defensi. No desaprofitem aquesta “segona volta”!