La ira: cinc reflexions

¿Cal trencar amb la Unió Europea com a reacció a la fatxenderia holandesa i a la fredor alemanya? No

Un treballador sanitari acompanya una dona d'una residència per a gent gran a Ourense, Galícia / BRAIS LORENZO / EFE

En aquests dies d’acumulació de notícies que ens afecten vitalment, moltes ens irriten. Per exemple, el ministre d’Hisenda holandès desqualifica els països del sud de la Unió Europea –Espanya i Itàlia– i els tracta de poc de fiar. No els fa mereixedors de l’ajut del seu país, que és un dels que hauria de finançar els coronabons que demanen els governs d’Espanya i d’Itàlia. Les declaracions del ministre provoquen una allau de reaccions irades, començant per la del primer ministre portuguès, António Costa. L’estirabot holandès ja el vam sentir repetidament durant la gran crisi de l’euro, entre el 2010 i el 2013. El seu ministre d’Hisenda d’aleshores va ser dels que van fer la vida impossible a Grècia i, en general, als països del sud d’Europa acusant-los d’estar sempre de festa. ¿Com és que ningú recorda que una part significativa dels problemes de tots aquests països de la “perifèria” europea és que pateixen de baixa recaptació d’impostos perquè, entre altres raons, Holanda s’ha convertit en el primer paradís fiscal europeu? Ha apostat per fer-se més rica donant tota mena de facilitats a les grans multinacionals tecnològiques per tenir la seu europea a Holanda, i pagar menys impostos dels que pagarien a cap altre estat europeu. Dúmping fiscal de la pitjor espècie. Hauria d’estar prohibit en una Unió Europea que fos una unió fiscal. Però resulta que es permeten donar lliçons, fins i tot de moral i d’ètica. 

¿Cal trencar amb la Unió Europea com a reacció a la fatxenderia holandesa i a la fredor alemanya? No. Hi ha molts més elements positius que no pas negatius, sobretot si reflexionem sobre el que podria haver estat Europa sense la Unió Europea. 

Ens queixem dels retards a l'hora de prendre decisions, però no tenim prou en compte com ha estat de ràpida la progressió de la pandèmia

Tornant a la situació que patim, tots els confinats volem que l’epidèmia passi i puguem tornar a les nostres feines i costums. Critiquem, sovint iradament, els polítics per les decisions que han pres i per les que no han pres. Ens queixem dels retards a l'hora de prendre decisions, però no tenim prou en compte com ha estat de ràpida la progressió de la pandèmia. Cada dia aquest diari ens recorda que el primer cas a Catalunya es va detectar el 25 de febrer. Era la setmana del Mobile, però el Mobile s’havia suspès, enmig d’una gran polèmica i molta incomprensió, dues setmanes abans. Del 25 de febrer fins ara només han passat una mica més de cinc setmanes, i hem passat de zero contagis a centenars de morts i milers de contagis diaris. A qui hem de culpabilitzar? Ni els especialistes estaven tots d’acord ni la ciutadania hauria entès decisions radicals. ¿No podem ser més comprensius i entendre que les decisions són complexes i que déu n’hi do els reflexos que s’han tingut? 

Ens enfurismem per l’absència de tests per fer les proves de contagi. Però ¿som conscients que tot el món en vol, que no n’hi ha per a la demanda existent i que produir-los és prou complicat perquè no es puguin obtenir resultats immediats? Alemanya n’ha tingut molts més, però és que Alemanya n’és una gran productora. Fins i tot la mateixa Holanda, que tantes lliçons dona, s’ha trobat amb una partida de tests tan dolenta com la que va rebre el govern espanyol. Ens irrita que no tinguem solucions immediates per a tot, però mai s’havia reaccionat tan ràpidament. Ens irrita que no es donin les solucions econòmiques adequades, a mi el primer, però és ben cert que de diners no n’hi ha i que cal pensar d’on es treuen i qui ens els donarà o prestarà.  

Això ens torna a Holanda, a Alemanya i als països nòrdics, que sens dubte són molt civilitzats, però on la gent viu més aïllada, les persones es fan menys companyia i la gent gran gaudeix de menys socialització amb les seves famílies. Aquest caliu, tan virtuós i desitjable, és, ara, un vector de transmissió de l’epidèmia. I ens enfurismem amb les residències de gent gran i qui les inspecciona, però resulta que una residència, per la seva mateixa definició, és un lloc de convivència, que dona companyia a la gent que no vol o no pot estar sola. Bona part de la nostra mortalitat epidèmica és filla involuntària de les nostres decisions i de la nostra manera de fer i de ser, començant per aquella de la qual estem més orgullosos, que és estimar els nostres avis.  

Es menciona sovint que tot ve de les retallades. Recordem que van ser en salut i ensenyament perquè així ho va decidir el govern del PP, que va voler que les retallades les fessin les comunitats autònomes per evitar que l’estat central les hagués de fer. Ells deien que no hi havia alternativa si es volien salvar les pensions. Pensions o salut? És una mica com ara: economia o vida? Podem reaccionar iradament, però el dubte davant d’aquesta decisió és normal que es plantegi atès que hi poden haver interessos legítims en conflicte.  

En resum, ens cal gestionar la ira per sobreviure al confinament.