El necessari trànsit cap a un nou model productiu

Catedràtic de la UPFL’interessant i molt oportú dossier de l’ARA sobre la universitat de fa dos diumenges posava damunt de la taula, de manera molt completa, els grans desafiaments de les universitats catalanes. Dit en poques paraules: les universitats han millorat molt, però des de la crisi ho han hagut de fer en condicions adverses. Aquestes condicions adverses, combinades amb un canvi tecnològic i organitzatiu accelerat i la globalització que tot ho canvia, poden desfer els progressos assolits. Els progressos s’han concretat en una millora continuada de la posició de les universitats catalanes en les classificacions mundials que reflecteix passos endavant en tots els aspectes de l’activitat universitària: la docència i la bona ocupabilitat dels graduats, la recerca i els seus bons resultats, la internacionalització, la innovació i la transferència. L’èxit ha estat especialment significatiu perquè ha abastat la pràctica totalitat de les universitats catalanes, grans i petites, públiques i privades, barcelonines o no.

Hi ha ajudat molt l’autogovern català, que ha reeixit a introduir solucions innovadores i incentius que han funcionat bé, tot i la permanent pressió uniformitzadora a la baixa del govern de l’Estat. També hi ha ajudat que durant molts anys els recursos van poder créixer. Però des del 2011 van baixar per culpa de l’ensorrada dramàtica dels ingressos públics. La recuperació que hi ha hagut des del 2015, a diferència del que ha passat en altres àrees de la despesa pública, no ha permès tornar als nivells anteriors a la crisi. Les universitats i el sistema de recerca han espremut de la millor manera possible els recursos públics –més escassos– de què disposaven (i també els privats) i han aconseguit seguir millorant en alguns camps, però la reducció del finançament públic es nota dolorosament. La lentitud de la recuperació està allargant molt el període d’excepcionalitat que es va obrir el 2011.

Tots els estudis sobre les capacitats competitives i les fortaleses de Catalunya i de Barcelona –però no només de Barcelona– mencionen el sistema d’universitats i recerca com un dels actius tecnològics, econòmics, socials i empresarials que ens ajuden a transitar cap al futur. Les universitats i els centres de recerca –cal considerar-los junts perquè són un bloc, com escau en un país avançat– ocupen desenes de milers de persones d’alta qualificació. Ho fan principalment amb contractes permanents, tot i que la crisi ha afeblit aquesta característica. Estan sotmeses a forta competència interna (entre elles mateixes) i amb la resta del món, de manera que es van transformant en una indústria exportadora.

En els èxits assolits hi ha hagut una barreja d’incentius: més flexibilitat, una mica més de finançament (tot i que la crisi ha suposat un pas enrere que s’ha aguantat amb dignitat i amb molts guanys d’eficiència) i una gran obertura al món. Ara les nostres universitats i els nostres centres de recerca són cada cop més atractius per als no residents que ens arriben per estudiar graus, postgraus, doctorats o que venen com a professors, com a investigadors, com a personal de suport, com a directius i com a proveïdors. Formen part del remolí internacionalitzador que viu el món de la universitat i la recerca. Allà on tots els joves somniaven a marxar per estudiar “a l’estranger”, ara ja comencem a ser “l’estranger” on volen estudiar joves d’altres països.

Té molt de mèrit –i la seva gràcia– que tot això passi precisament quan se’ns pinta com a provincians, tancats, ressentits i curts d’horitzons. Passa com amb l’economia catalana, que quan més se la dona per morta més bona salut exhibeix. Caldria parar atenció als efectes indirectament beneficiosos que ha tingut per al món del coneixement la completa predisposició catalana a “fer coses” i fer-les descregudament, sense prejudicis, sense frens mentals i contra totes les barreres de l’uniformisme estatal. Ens hem hagut d’acostumar tant a posar-ho tot en qüestió que hem esdevingut una societat ideal per a la recerca del coneixement. Explorem connexions que d'altres descartarien per prejudici. No és que no en tinguem, de prejudicis –ben al contrari–, però els hem sacsejat unes quantes vegades i ja deuen ser tots ben diferents dels que teníem fa una o dues generacions.

De tot plegat en podem concloure que la universitat i la recerca són un pilar del nou model productiu que ambicionem per al nostre país. Estem abocats, si volem sobreviure amb feines de qualitat, a dedicar-nos cada cop més al món del coneixement: estudi, formació, recerca, innovació i transferència. Aquest pilar està creixent per moments. Siguem-hi exigents, sí. Però no l’escanyem. Ben al contrari: cuidem-lo.