Piketty i la Catalunya rica

Per a Piketty, resumint el seu argument, el “separatisme català” és l’opció dels rics

No ho podem negar. Ha dolgut la manera com Piketty ha tractat l’independentisme català al seu darrer llibre. Capital i ideologia, amb les seves més de mil dues-centes pàgines, és un nou tour de force de l’autor d' El capital al segle XXI. Ja està traduït al català, a Edicions 62, i serà dels llibres d’assaig més venuts d’aquestes festes. Piketty és admirat i criticat, llegit i estudiat. No deixa indiferent. Ha posat el problema de la desigualtat al cor de l’economia, i la lluita contra la desigualtat, al cor de la política. A Capital i ideologia la seva tesi és que la desigualtat és filla de la ideologia dominant. Hi ha ideologies que justifiquen les desigualtats i d'altres que no. Depèn de nosaltres prioritzar la igualtat, o no. Això depèn del “règim de frontera” i del “règim de propietat”. Per lluitar contra la desigualtat ell propugna el “socialfederalisme” –començant per una Unió Europea amb plenes capacitats fiscals i redistributives– i el contraposa al “socialnativisme” i al “mercantilnativisme”. Catalunya apareix en dos apartats d’aquesta discussió: cinc pàgines dedicades al que anomena “el parany separatista i la síndrome catalana” i unes poques més dedicades a “el parany social-localista i la construcció de l’estat transnacional”. Incomoden pel que diu i per venir de qui venen. Crec que està mal informat. 

Les pàgines de Piketty sobre Catalunya incomoden pel que diu i per venir de qui venen. Crec que està mal informat

Per a Piketty, resumint el seu argument en poques paraules, el “separatisme català” és l’opció dels rics, que no volen pagar impostos i somien en tenir un estat propi, dins d’Europa, que sigui un paradís fiscal (serien “mercantilnativistes”). Contra això ell defensa que cal centralització estatal de les polítiques de fiscalització de la renda, i polítiques europees que fiscalitzin la renda i les successions (ell és partidari d’impostos molt alts sobre patrimoni i sobre successions) per redistribuir els ingressos –solidaritat fiscal– i reduir les desigualtats. 

Potser algú amb mala informació pot fer aquesta afirmació sobre l'independentisme català. Però no cal més que millor informació per corregir les afirmacions i judicis de Piketty. En donaré alguns exemples, ampliant les oportunes consideracions d’Eduard Garcia i Josep Reyner a l’ARA de divendres passat.

Primer. El sistema fiscal espanyol a escala central i autonòmica és tal que les tres comunitats autònomes (CA) més riques –Madrid, el País Basc i Navarra– segueixen sent les que gaudeixen de més benestar (en el sentit ampli de progrés social) després de la redistribució fiscal. En canvi, Catalunya surt molt perjudicada i passa de ser la quarta més rica a ser de les més maltractades en benestar (dotzena de disset). Vet aquí, certament, una explicació de l'independentisme a Catalunya. Però aquest sistema no impacta en els rics sinó en les classes baixes i mitjanes, que són les que pateixen més pel fet de disposar de menys serveis públics gratuïts o a preus subvencionats.  

Segon. Que la meitat de la població catalana amb rendes més baixes sigui la menys orientada a l'independentisme només s'explica per factors identitaris. Són les més perjudicades pel mal tracte fiscal espanyol a Catalunya. Per això alguns partits independentistes parlen tant d’"ampliar la base”. Hi ha raons objectives perquè la meitat menys rica de Catalunya es queixi. Obtenir un tractament equivalent al dels ciutadans espanyols de la mateixa capacitat adquisitiva en altres comunitats obligaria a revisar profundament el mal tracte fiscal català. Els rics poden desplaçar la seva residència a comunitats sense impost de patrimoni i sense impost de successions, i molts ho fan. Molts titulars d'ingressos molt elevats s'escapen de la tributació per renda gràcies a les facilitats estatals per desenvolupar enginyeria financera i jurídica que els permet gaudir de fiscalitat baixa. Els assalariats de rendes molt altes busquen i troben la manera de fixar la residència a la comunitat de Madrid, on la fiscalitat sobre la renda és la més baixa. En canvi, els ciutadans que no són de l’u per cent més ric no tenen cap oportunitat de gaudir d’avantatges fiscals. 

Tercer. Piketty suggereix constantment que els rics catalans fan –i volen fer encara més– dúmping fiscal. No sap que és Madrid qui fa més dúmping fiscal a Espanya, seguint l’exemple d’una altra comunitat rica, Navarra. Ara són unes quantes comunitats governades pel PP i Ciutadans les que han emprès polítiques agressives de reducció o anul·lació dels impostos de patrimoni i de successions, combinades amb rebaixes dels tipus de l’IRPF per a les rendes més altes. Compten que recuperaran les rebaixes per altres mecanismes (capitalitat o model de finançament). 

Quart. La ignorància més greu de Piketty és potser la que té sobre el model de finançament autonòmic i sobre el paper de l’Estat en la seva regulació. Creu que la cessió del 50 per cent de l’IRPF a les comunitats implica un trencament de la solidaritat interterritorial. No sap que el gruix de la solidaritat es fa amb la bossa comuna del 50 per cent autonòmic. Ni sap que s’apliquen diverses redistribucions en el model de finançament autonòmic per garantir aquesta solidaritat. De fet, porten a un excés de redistribució que fa que algunes comunitats produeixin molt però gaudeixen d'un benestar molt inferior al d’altres inicialment menys productives. Els PIB per càpita mesuren molt malament la qualitat de vida de les diferents comunitats autònomes.

Cinquè. Piketty sembla ignorar que Catalunya és una contribuent neta al pressupost de la Unió Europea, i que previsiblement ho seria igual o més si fos independent i part de la UE, però que aquest saldo fiscal negatiu no ha estat mai criticat per cap independentista. L’independentisme català és molt europeista. Ha vist sempre la construcció europea com una protecció contra la duresa centralitzadora i uniformitzadora del nacionalisme espanyol. El socialfederalisme és, sense haver-li donat aquest nom, àmpliament compartit en aquests ambients i no consten ni plans ni somnis d’esdevenir un paradís fiscal. Com ja he dit, els més rics ja gaudeixen de paradisos fiscals dins l'estat espanyol.  

Si el senyor Piketty conegués millor Catalunya, canviaria la seva opinió sobre l’independentisme català com un afer de rics que volen pagar menys impostos.

Piketty: centralisme i ideologia