Programes econòmics i coalicions

Ciutadans i PSOE estan menys lluny del que sembla

Els afers més visibles de la campanya electoral no són, esclar, els econòmics. No tenen cap prioritat en discursos i mítings. Amb tot, existeixen en els programes detallats (els de cent pàgines o més) i cal reconèixer que en posicions ben destacades. El PSOE ni parla del “conflicte territorial” i comença amb “Economía: hacia una prosperidad justa y duradera”. Unides Podem només dedica al “conflicte català” un paràgraf de cinc línies (el 256), cap al final, però l’economia impregna la primera meitat del programa. PP i Ciutadans comencen, en canvi, amb Catalunya al bell mig, però un cop acaben amb la seva visió d’Espanya el primer que tracten és l’economia. Evidentment, aquest no és el cas ni d’ERC ni de Junts per Catalunya, que exhibeixen ben clarament i extensament les seves prioritats polítiques.

Atès que sembla gairebé segur que cap partit no traurà majoria absoluta, cal preguntar-se quin paper pot jugar el programa econòmic a l’hora de formar coalicions de govern

Atès que sembla gairebé segur que cap partit no traurà majoria absoluta, cal preguntar-se quin paper pot jugar el programa econòmic a l’hora de formar coalicions de govern. Si ens ho mirem des del costat de la fiscalitat, la divisòria és clara i potser no n’hi ha cap de tant clara: el bloc de partits que anomenem de dretes propugnen rebaixes fiscals, mentre que els d’esquerres defensen increments de la fiscalitat. Una lectura més fina permet detectar que el més radical en la rebaixa és el PP i el més radical en l’increment és Unides Podem. Ciutadans i el PSOE estan menys lluny del que sembla. Les rebaixes fiscals de Ciutadans estan definides de tal manera que poden ser gestos amb poques conseqüències, i les del PSOE, el mateix, però en direcció contrària: increments amb poques conseqüències.

Les polítiques de despesa són totes molt semblants. Assumeixen uns compromisos de despesa per part de l’Estat i del conjunt d’administracions territorials que deixen molt poc marge als experiments. Un cas paradigmàtic són les pensions. Les diferències són de matís. Poden justificar la teatralització de conflictes, però tots els partits polítics volen bones pensions. Els espais de consens són importants en educació, sanitat, dependència i ocupació i salaris públics.

On són les diferències? En el llenguatge adoptat, sens dubte: més radical i anticapitalista a Unides Podem, més partidari de l’economia de mercat i de la lliure empresa al PP i Ciutadans, però sense que hi hagi incompatibilitat programàtica. No oblidem que els acords parlamentaris transversals en matèria econòmica i social són més freqüents del que pot semblar. Quan el partit A acusa el partit B de votar sovint com el partit C, no diu mai que A també vota sovint com C. La coincidència és important en temes de despesa pública.

Les diferències –amb alguna excepció– no es veuen en els programes. Són les pràctiques, les maneres de fer, o sigui, la part susceptible de generar escàndol (corrupció, finançament il·legal, portes giratòries, capitalisme d’amiguets, manipulació de la premsa, clavegueres de l’Estat, etc.) que tothom sap que no pot sinó criticar. Quan les diferències es veuen en els programes és perquè han guanyat prominència política. Ara la prominència política és Catalunya, i per a alguns és bo insistir-hi (PP, Ciutadans i Vox, per l’unitarisme espanyol, i ERC, Junts per Catalunya i Front Republicà per l’indepedentisme), mentre que per a altres és millor passar-hi de puntetes (PSOE i Unides Podem).

La coalició entre les dretes espanyoles és fàcil des dels programes econòmics. També ho és entre les esquerres i entre aquestes i els partits independentistes. Però la pregunta que a tothom interessa és: i entre PSOE i Ciutadans? En matèria econòmica tots dos són més de centre del que aparenten. Ja van pactar el 2016 i podrien tornar a pactar. Ara mateix sembla impossible perquè Albert Rivera ha assegurat repetidament que ell no pactarà amb Pedro Sánchez, i els programes són incompatibles des del vessant polític –com encarar el conflicte de l’Estat amb Catalunya–. Però les pressions externes per entendre’s són grans i Pedro Sánchez ja ha demostrat que és un mestre del tacticisme i Albert Rivera del canvi d’opinió. Pensem, per un moment, en una victòria del PSOE en què sigui possible un pacte, ja sigui amb Ciutadans o bé amb Unides Podem i nacionalistes perifèrics. En un primer moment el PSOE podria pactar amb Unides Podem i buscar el suport extern d’ERC, Junts per Catalunya i el PNB, però torpedinar el pacte quan li convingui i amb qualsevol excusa, com ara la negativa a fer segons què del que demanin els partits independentistes, i girar-se cap a Ciutadans per constituir una majoria alternativa de govern. Si el PSOE té dues possibilitats de pacte no dubtem ni un instant que negociarà permanentment entre les dues alternatives buscant el màxim benefici polític per a ell mateix. Els programes econòmics no seran obstacle per a cap pacte.