Què volem?

La tensió entre blocs d’interessos existeix i afecta –i molt– la priorització de la despesa pública

Estem vivint moments d’extrema complexitat política que s’han de conjugar amb moments d’extrema complexitat econòmica. L’afirmació val per a tots els escenaris, des del local fins a l’universal passant pel català, l’espanyol i l’europeu. La complexitat política procedeix de les grandíssimes incògnites i inquietuds que està despertant la presidència Trump als Estats Units, un símptoma de malestars més profunds derivats dels impactes de la globalització i de les reaccions als seus efectes. La complexitat econòmica té diversos orígens. Alguns són els mateixos que acabo d’esmentar –la globalització econòmica i les reaccions que suscita–. Altres són universals però amb lògica pròpia –l’accelerat canvi tecnològic i empresarial–, altres són conseqüència de les incerteses suscitades pel mateix Donald Trump i la seva impredictibilitat, i altres s’arrosseguen des de l'última crisi econòmica: els perdedors volen recuperar el que han perdut, i els que comptaven fer grans negocis volen ser indemnitzats pels que no van poder fer. Per acabar de complicar les coses, estem creixent sostingudament, però mai el creixement econòmic no havia semblat tan decebedor.

En una situació políticament excepcional s’ha de ser encara més curós a l'hora de definir la nova despesa

Val la pena recordar que Espanya viu, a la seva manera, processos comparables als que estan vivint altres estats europeus. Arriba l’hora del creixement dels ingressos fiscals. Es multipliquen les exigències de més despesa pública i de més equitat distributiva. Tothom aspira a veure’s afavorit en la repartidora pública. La política, amb la seva lògica pròpia, tot ho complica. Cada agent polític, social i empresarial ha de reflexionar sobre les seves prioritats, però també ha d’estar alerta perquè no se li escapin oportunitats. L’anàlisi de l’Airef (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal) ho ha deixat clar. La nova despesa de les administracions públiques estarà dominada per quatre factors: 1) l’aplicació de més “crèdits fiscals” a la banca (rebaixa de beneficis aplicant les pèrdues dels bancs i caixes absorbits); 2) el pagament de responsabilitats patrimonials de l’administració arran de la fallida de les autopistes radials de Madrid; 3) l’increment de les pensions i 4) l’increment dels sous públics. No cal ser un geni per veure com de diferents són aquest quatre conceptes. Que, curiosament, són força semblants d’imports. Els dos últims conceptes afecten uns onze o dotze milions de persones –empleades a totes les administracions públiques o pensionistes–. Els dos primers afecten, directament o indirectament, molt poques empreses –es poden comptar amb els dits d’una mà–. Els dos últims són fruit de decisions polítiques transparents o negociades públicament. Els dos primers són fruit de decisions opaques o fetes sota la pressió de la urgència, que ara ja ningú no aprecia de la mateixa manera.

A escala catalana passen fenòmens semblants. Algunes grans decisions s’escapen de les mans de la Generalitat. Altres no formen part de les seves competències. Però la tensió entre blocs d’interessos també existeix i afecta –i molt– la priorització de la despesa pública. La simple aplicació dels increments de sous públics fixats per l’Estat ja té un gran impacte sobre la despesa d’una administració que, en prop d’un noranta per cent, es dedica a pagar personal com a administració proveïdora de serveis finalistes que és (salut, ensenyament, benestar, policia, justícia, universitats, etc.). La recuperació de la dimensió de les plantilles de personal que s’havien reduït durant la crisi també té un impacte grandíssim. Tot això és recuperar quantitat de capacitat adquisitiva i qualitat de treball per als centenars de milers d’empleats públics de la Generalitat, del seu sector públic i de les entitats concertades.

Queda alguna cosa per repartir? Molt poc, però alguna cosa queda. Cap on ha d’anar? Hem de deixar que qui primer arribi s’ho quedi? Posem un exemple: ha de ser l’aigua la prioritat? O no? O ho és més la pobresa energètica? O ho són les llars d’infants? O les llistes d’espera del sistema de salut pública? O el suport a la dependència? O la recerca? O la promoció de l’ús del català? O els mitjans de comunicació públics? O algunes infraestructures molt demandades? O l’habitatge públic? O la recuperació de les pagues extres perdudes? A tots ens agradaria veure un debat sobre aquestes prioritats, però el que veiem és que qui primer es mou obté uns recursos que potser no són la prioritat pública sinó el reflex de l’habilitat política de qui promou la nova despesa (o el menor ingrés, que és el mateix a efectes dels comptes públics). No per estar en una situació políticament excepcional i vulnerable s’ha de ser menys curós a l'hora de definir la nova despesa. Ben al contrari, se n’ha de ser més si es vol mantenir el vincle de complicitat entre administradors i administrats.