04/10/2017

Qui paga les factures dels nostres drets i llibertats?

3 min
Qui paga les factures dels nostres drets i llibertats?

Des de petit que, com molts altres, faig els comptes de com s’ha de distribuir una factura que s’ha de pagar entre una colla de gent, o em toca fer de tresorer d’una activitat col·lectiva. Als qui ens passa això, vol dir que probablement no ens fa mandra -fins i tot ens agrada- comptar, potser donem confiança als que compten amb nosaltres i som conscients que totes les despeses s’han de pagar. Dissortadament, hi ha poques coses que siguin completament gratuïtes.

Hem viscut i viurem un període d’intensa mobilització, amb resultats visibles per a tothom. El gruix de la mobilització ha estat fet de molt compromís personal. Però també han calgut diners. L’Estat ha atacat i ataca allà on tenia i té la possibilitat de fer mal, que és en la utilització de diners públics i amenaçant d’inhabilitar els empleats públics. En la Generalitat autonòmica la llei espanyola i el poder de l’Estat s’han acabat imposant. Això ha obligat a mobilitzar finançament privat, per mitjans ben transparents -les nostres grans entitats de la societat civil- i per aportacions anònimes, però decisives. El diner privat ha aconseguit escapar-se de la persecució del govern de l’Estat. Però el diner públic no. El govern de l’Estat ha recorregut a tots els mitjans legals disponibles -i als no legals també- per impossibilitar l’accés a recursos públics de la Generalitat per utilitzar-los en la consulta del 9-N i en el referèndum de l’1-O. Com a conseqüència d’això, hem tingut i tenim responsables polítics i cívics que han donat la cara per tots nosaltres -almenys per tots els que han volgut exercir el seu dret a vot- i que han de fer front a multes molt considerables, que es poden executar aquests propers dies.

Els polítics i responsables cívics dels partits i associacions que han impulsat el dret a decidir no són rics. Els seus sous no donen per constituir un patrimoni important. Com a molt, al llarg dels anys, han donat per pagar, a crèdit, el propi habitatge i constituir un modest fons de pensions. Molts no tenen altre patrimoni que el que han rebut per herència. D’altres, només el sou. Les multes que els cauen a sobre impliquen la pèrdua del seu patrimoni i moltes vegades també el sou. I aquestes multes no es poden compensar per una estada a la presó. Molts dels polítics afectats canviarien gustosos el pagament al qual se’ls obliga per una estada a la presó. Seria més heroic, més digne i els faria menys mal. Però l’estratègia de l’Estat és fer el màxim mal possible i no deixar que aparegui cap heroi.

Demanar diners és sempre menys heroic que demanar mobilitzacions o que demanar vots, però no és menys important ni necessari. Hem de tornar-nos a mobilitzar per omplir la caixa de resistència. És bàsica per donar suport al que volem aconseguir com a país. I encara no està prou plena per a l’objectiu que s’ha d’assolir.

Hi ha qui s’excusa pensant que els afectats són rics. No és cert. Hi ha qui s’excusa pensant que no cal donar perquè ara tindrem la República Catalana. Però obliden que a molt curt termini l’estat espanyol accelerarà fer el mal que vol fer. D’altres pensen que ja els ho tornarà, als afectats, la República. O sigui, que es renten les mans del risc que van assumir els que, escoltant els seus anhels, van obrir el Procés. Hi ha qui pensa que ja es pagaran bons advocats que els defensin: però la caixa de resistència no cobreix aquest component ni cap altra despesa que no sigui la multa. A més, els multats hauran de tributar forçosament com a donacions (afortunadament això anirà a parar a la Generalitat).

No ens enganyem: hem d’omplir bé la caixa de resistència per donar el missatge que som solidaris amb els qui han rebut els atacs del govern de l’Estat en forma de represàlia econòmica.

Tal com s’ha organitzat la caixa de solidaritat, té totes les garanties. No s’hi val a dir que no se sap què passarà amb els diners. Només s’utilitzaran per cobrir les multes dels qui s’han arriscat en nom nostre. Si no calgués pagar-les, persones de la nostra màxima confiança -de l’ANC, d’Òmnium i els expresidents del Parlament de Catalunya- les lliurarien a la nova República o a activitats de caràcter social. No ens posem més excuses. Paguem entre tots les factures del que ens costa arribar a ser un nou país. Aquests són els comptes: https://caixadesolidaritat.cat/

stats