Un problema nostre

Si ens parem a pensar un moment quin model econòmic volem per a Catalunya, i aspirem a ser molt transversals deixant de banda consideracions que puguin aparèixer com a ideològiques, identifiquem ràpidament alguns elements que en són pilars indiscutibles. La cultura del treball és fonamental. No hi ha prosperitat, i encara menys prosperitat compartida, sense treballar. L’esperit emprenedor és un altre pilar indiscutible. No cal que tothom en tingui, però una societat ha de promoure l’esperit emprenedor, indispensable per crear noves feines. Pagar els impostos és un altre tret indiscutible d’un bon model de país. Certament els impostos han de ser raonables, però cal que els pagui tothom. El contrari és socialment corrosiu i econòmicament insostenible. Empatia amb l’usuari i el client. Sabem com són d’antipàtics els països on es maltracten usuaris i clients i com d’agradables són els que els tracten bé. Acaba sent, altre cop, la diferència entre la prosperitat i l’anar tirant.

Ens agradaria que el model productiu fos d’alt valor afegit -d’alta productivitat-, però això depèn de molts factors, alguns ja mencionats i altres de més subtils. El sistema de relacions laborals és una part important. Una bona educació és una altra part important. La insistència per disposar de bona formació professional està més que justificada perquè és fonamental per a un model productiu de salaris elevats. En darrera instància, tot acaba en un sol lema: cal que tothom treballi. Les bones economies, els bons models productius, són els que ofereixen una feina decent a tots els seus ciutadans.

I així arribem a l’anglès. Podem sentir més o menys simpatia per l’anglès. Com en podem sentir o no per les noves tecnologies. Però són realitats que afecten transversalment l’ocupabilitat de tota la població. Si no tens un mínim domini de l’anglès, se t’escapen moltes feines. Ja no te les ofereixen. Ja no les demanes. A ningú no se li acudiria presentar-se a una feina reconeixent que no sap fer anar el mòbil. Doncs amb l’anglès passa el mateix. En un món globalitzat, l’anglès està present a tot arreu. Certament, això justifica protegir les llengües que se senten minoritàries, però no eximeix d’aprendre l’anglès. Són rares les noves feines que no impliquin coneixement de l’anglès. Com més exportadora de béns i serveis esdevé l’economia catalana, i com més interconnectada està demogràficament, empresarialment i financerament amb tot el món, més cal l’anglès. Qui més se’n pot beneficiar és qui menys formació té. Passa com amb els telèfons mòbils als països més pobres del món. Els mòbils els han permès saltar a la modernitat i multiplicar les oportunitats de guanyar-se la vida. Doncs amb l’anglès és el mateix: fins i tot per a la gent amb menys formació, la familiaritat amb l’anglès els permet aspirar a bones feines i no perdre oportunitats. L’aprenentatge de l’anglès és, de fet, una gran política social. Ofereix oportunitats per a tothom, especialment per als menys afavorits.

Això sí, cal esmerçar recursos per garantir-ne l’aprenentatge en tot el sistema educatiu. Els esmercem? Sí. Som dels països que dediquem més anys a l’aprenentatge de l’anglès. Però anys i anys d’aprenentatge en hores escolars no ens garanteixen el domini de l’anglès. En altres països el garanteixen a la perfecció. Tenim problemes greus al nostre sistema educatiu que impedeixen que un recurs tan abundant com els professors amb l’anglès com a llengua nadiua puguin ensenyar l’anglès als escolars catalans. Els filtres als quals sotmetem els professors d’anglès acaben impedint disposar del professorat idoni. El resultat és que molts -no tots, per descomptat!- professors d’anglès no estan en condicions d’afegir valor educatiu als seus alumnes, i repeteixen any rere any els mateixos continguts i experteses. Un desastre.

Sabem tots que hi ha moltes més causes que dificulten l’aprenentatge universal de l’anglès a casa nostra. Però en el que és essencial a Catalunya disposem de les competències per assolir un bon resultat que permeti que l’anglès pugui ser una qualificació amb què comptin tots els nostres joves. Un model econòmic d’alta productivitat en depèn crucialment. Per això ha estat tan mala notícia que s’hagi hagut d’ajornar quatre anys més l’exigència d’un mínim nivell d’anglès a tots els graduats universitaris. Tothom s’espolsa -segur que amb moltes raons- la responsabilitat de sobre, i el resultat és que la joventut no es prepara adequadament per als reptes i oportunitats del nou món que es desplega davant seu. Sapiguem que som tots, col·lectivament, responsables d’aquest fracàs, que alimenta un model econòmic de feines de baixa productivitat i poc remunerades.