L’Estat contra la línia 9

En ocasió de la inauguració del tram 1 de la línia 9, que va de Zona Universitària a l’aeroport de Barcelona passant per la Fira (on ara se celebra el MWC), es va suscitar la polèmica de la no invitació de la ministra de Foment. Per part de la Generalitat, l’explicació era simple: l’Estat no havia pagat res de la línia 9. Es podria dir que tampoc ho havien fet les alcaldesses de Barcelona i l’Hospitalet o l’alcalde del Prat, però la diferència que significava creuar els seus municipis era òbvia, així com ho ha estat la seva constant petició de completar el tram de la línia 9 que finalment s’ha inaugurat. És un bon moment, doncs, per recordar la relació de la línia 9 amb l’Estat.

La disposició addicional 3a (d’ara endavant, DA 3a) de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC) havia de garantir un compromís mínim de l’Estat amb les inversions a Catalunya. La DA 3a, que és una part ferma de l’EAC, no rectificada pel Tribunal Constitucional (TC), determinava que l’Estat havia d’invertir en infraestructures a Catalunya durant set anys (del 2007 al 2013) una proporció de la seves inversions totals equivalent al pes de Catalunya en el PIB espanyol. L’import que no es cobrís amb inversió directa de l’Estat s’havia de compensar amb una transferència a la Generalitat. No era un procés ni automàtic ni ràpid. Per exemple, la inversió que l’Estat fes a Catalunya i a tot Espanya el 2007 (i el PIB català i espanyol) es mesuraria l’any 2008 o a primers del 2009. La tardor del 2009 s’inscriuria en el projecte de pressupostos generals de l’Estat per al 2010. El 2010 es transferiria a la Generalitat de Catalunya contra presentació de certificacions d’obra realitzada.

El govern del president Montilla va programar que la DA 3a es dediqués, en una elevada proporció, a finançar la construcció de la línia 9, i hi va comptar per accelerar-ne la construcció. L’any 2010 va poder cobrar la DA 3a de l’exercici 2007. Però el 2011 la vicepresidenta Elena Salgado va suspendre el pagament de la corresponent a l’exercici 2008. La suspensió de la DA 3a va ser justificada, pel govern socialista, estrictament per falta de recursos pressupostaris. En canvi, el govern del PP que el va substituir es va oposar a la DA 3a per principis. Des del primer pressupost presentat pel PP l’any 2012, la DA 3a va quedar esborrada del mapa.

S’ha anat acumulant des del 2011 un immens deute històric de l’Estat amb la Generalitat i amb tot Catalunya. Des de la Generalitat s’ha valorat el conjunt d’incompliments de la DA 3a en prop de quatre mil milions d’euros. Però l’Estat no ha volgut respectar el seu compromís institucional. Ben al contrari, ha volgut denigrar-lo i garantir, mitjançant sentència del TC, que no estava obligat a pagar la DA 3a. Com en tantes altres ocasions, el PP s’ha saltat els compromisos i els pactes i ha imposat la seva voluntat amb subterfugis jurídics. La seva hostilitat amb la DA 3a es va estendre a tot allò que la Generalitat volia finançar amb aquests fons. No ha volgut atendre cap de les constants peticions que la Generalitat li va fer per ajudar a acabar la línia 9, ni que fos amb la Generalitat cedint protagonisme a l’Estat i així aconseguir els fons necessaris per completar la gran obra que havia quedat interrompuda per la crisi pressupostària i tresorera de la Generalitat, o ajudar a resoldre la massa de finançament pendent i rebaixar els costos financers. L’hostilitat de l’Estat ha estat sostinguda. Ni un euro, ni una facilitat, ni un gest.

Completar el tram de Zona Universitària a l’aeroport ha costat menys de 300 M€. Completar el tram 2 de la línia 9 (el que es coneix com a línia 10), que passa per sota del passeig de la Zona Franca, tindrà un cost semblant. Completar el tram 3, que és el central —de Zona Universitària a la Sagrera—, s’acosta als 1.000 M€. No era una bogeria comptar amb la DA 3a per acabar la línia 9. Es tractava d’una infraestructura que el govern d’Espanya hauria d’haver reconegut com d’interès comú. Però el seu “sentit d’estat” s’ha expressat amb la ja coneguda barreja d’hostilitat i enveja a la Generalitat i a Catalunya. No veig com es pot estranyar la ministra de Foment que no se la convidi, en primera instància, a la inauguració d’una obra contra la qual ella i el seu govern han lluitat amb tots els mitjans al seu abast i que podem dir que s’ha fet contra l’estat espanyol. Tan fàcil que hauria estat col·laborar-hi! Fa anys que ja estaria tota acabada.