La fi del vot útil

És impossible votar Pedro Sánchez per defensar Catalunya, i els comuns estan en l'ostracisme

Es coneix com a vot útil el que s’aboca a una opció electoral només en funció de l’expectativa que serà més útil per barrar el pas a una altra opció que es considera pitjor. No es vota l’opció preferida, tot i estar disponible. A Catalunya es coneixia com a vot útil el dels que votaven habitualment partits sobiranistes però a les eleccions generals votaven partits estatals com el PSOE o, més tard, En Comú Podem, compromès amb Podem, per barrar el pas al PP. S’abandonava el partit preferit, que es creia massa petit per ser influent, per votar un partit gran i d’influència estatal que evités un mal major. Per tot això també es parla de vot dual.

Durant moltes eleccions generals el vot útil el va recollir el PSC. Era un vot procedent de CiU i d’ERC. Algunes de les majories de Felipe González i les dues majories de Rodríguez Zapatero són filles del vot útil a Catalunya. La comparació dels resultats de les eleccions al Parlament amb les eleccions al Congrés de Diputats ha estat molt expressiva de la magnitud del vot útil en algunes eleccions. El març del 2008 Carme Chacón obtenia, a tot Catalunya, més del doble dels vots obtinguts per José Montilla a les eleccions al Parlament del 2006. A les eleccions del 2015 i el 2016 l’efecte vot útil va ser el que va promoure l’èxit de la candidatura En Comú Podem, encapçalada a Barcelona per Xavier Domènech, capaç d’atreure mig milió de vots més que els resultats que obtenia la mateixa candidatura quan es presentava al Parlament de Catalunya.

Aquesta dinàmica es va començar a trencar l’abril del 2019. Per primera vegada l’independentisme va aconseguir superar els 19 diputats (sobre els 48 elegibles a les quatre circumscripcions catalanes) obtinguts el 2011 per partits d’obediència catalana com CiU i ERC. Els 19 diputats no van ser superats ni el 2015 ni el 2016 (17 cada cop). Però l’abril del 2019 es va saltar a 22. Un canvi notable que reflecteix una reducció del vot útil, que, tot i això, ha estat encara visible en el PSC i en els comuns (tres-cents cinquanta mil cada un).

Si la majoria dels diputats elegits per Catalunya són independentistes, el que emergirà de les eleccions serà el missatge més poderós de protesta contra la sentència

Ara han canviat alguns paràmetres de manera radical. Mentre que l’abril del 2019 l’aposta per Pedro Sánchez era un possible vot útil per als que apostaven per la defensa dels drets de Catalunya davant de les amenaces d’una victòria de l’aliança del Partit Popular, Ciutadans i Vox, actualment és impossible votar Pedro Sánchez amb aquest argument. L’actual president del govern en funcions ha deixat ben clar que no vol pactar amb Unides Podem i que vol fer polítiques que li permetin pactar amb el PP i amb Ciutadans. El PSC no podrà gaudir de vot útil. Només podrà aspirar –que no és poc!– a recuperar vot que ara té Ciutadans però que abans havia votat socialista. Per la part d’En Comú Podem, i malgrat la digníssima gestió protagonitzada per Jaume Asens, l’esperança que els comuns poguessin forçar el PSOE a pactar amb ells (i amb Unides Podem, esclar) s’ha evaporat. Votar pels comuns ja no és garantia de pressionar eficaçment el PSOE. Els comuns estan a l’ostracisme parlamentari, com els partits independentistes. L’efecte vot útil ha desaparegut.

Què queda? Per als independentistes, votar independentista. Serà la primera vegada que els partits independentistes tindran els vots que també tenen a les eleccions catalanes o a les europees, o que poden tenir en un referèndum d’autodeterminació. L’emergència d’una candidatura com la de la CUP mobilitzarà l’electorat més radical que sovint s’absté a les eleccions al Congrés de Diputats. Amb ERC i Junts per Catalunya oferiran totes les opcions que poden mobilitzar l’electorat independentista. Estem, així, en una situació en què podria reflectir-se la majoria del Parlament de Catalunya al Congrés de Diputats. Això voldria dir 25 diputats sobre els 48 totals. Certament, si anessin units podria ser algun més, perquè la distribució dels restos electorals castiga la fragmentació, especialment a les províncies que elegeixen pocs diputats, però la unitat també genera alguns anticossos que poden provocar fuites de vots. No sabem quin factor pesa més.

Aquests 3 diputats més, que probablement seran l’aportació de la CUP –així ho estan indicant algunes enquestes–, poden fer una gran diferència a l’hora de llegir els resultats. Si la majoria dels diputats elegits per Catalunya són independentistes, el que emergirà de les eleccions serà el missatge més poderós de protesta contra la sentència del Procés i en favor dels presos polítics. Cada escó suplementari per damunt dels vint-i-dos actuals serà una major censura a la sentència i a la judicialització de la política. En realitat, és la millor forma de protesta i d’afirmació col·lectiva que té al seu abast la ciutadania de Catalunya, i un veritable plebiscit.