Hi ha música més enllà de Spotify

Plataformes d’audició en ‘streaming’ com Tidal i Qobuz ofereixen el mateix catàleg de música que els serveis generalistes coneguts pel gran públic, però digitalitzada amb més qualitat de so, pensant en els audiòfils

Els serveis d’audició de música en streaming ja aporten la meitat de la facturació mundial del mercat de la música enregistrada. Aquesta dada de la IFPI, la Federació Internacional de la Indústria Fonogràfica, referida a l’any 2017, explica que gegants tecnològics com Apple, Amazon i Google s’hagin apuntat amb entusiasme amb plataformes pròpies a competir contra pioners com Spotify i Deezer. El moviment més recent del sector ha estat la renovació de Google Play Music, rebatejat com a YouTube Music per aprofitar la popularitat del portal de vídeos.

Tots aquests serveis de música comparteixen unes característiques semblants: disponibilitat d’aplicacions per a diversos tipus de dispositius; un preu de subscripció que ronda els 10 euros mensuals, amb opció familiar que admet diversos usuaris per un suplement del 50% sobre el preu individual; possibilitat de descarregar la música al mòbil per escoltar-la sense consumir dades; algoritmes de recomanació de música que ens podria agradar, i catàlegs amb uns 40 milions de cançons, digitalitzades en format comprimit MP3 o equivalent, que ofereix una qualitat de so més aviat justeta, amb prou feines suficient per ser escoltada amb el telèfon, la tauleta, el televisor, un altaveu connectat o al cotxe, però que no suporta la comparació amb el CD quan l’equip de música permet apreciar la diferència.

Mercat creixent

Afortunadament per als melòmans i per als audiòfils (dos perfils d’usuari que tenen punts de contacte, però no sempre coincideixen: us faríeu creus veient amb quins aparells escolten música alguns aficionats, i quina porqueria de música escolten els propietaris d’alguns equips caríssims), hi ha un mercat creixent de música digitalitzada amb alta qualitat, que permet aprofitar les prestacions d’un bon equip de so. Una part són portals de descàrrega a tant la peça, a l’estil d’iTunes, alguns creats per fabricants d’electrònica com Onkyo, Technics, Sony, Linn i Bowers & Wilkins per proporcionar contingut a l’altura dels seus aparells. En aquest grup també hi ha el PonoMusic Vault promogut pel músic canadenc Neil Young. Però hi ha almenys dos serveis que apliquen a la música digitalitzada amb més qualitat el mateix model de consum que Spotify i els seus rivals: barra lliure d’audició a canvi d’una quota mensual.

El primer d’aquests portals és Tidal. D’origen noruec, fa uns anys va ser comprat pel raper ianqui Jay-Z i diversos col·legues seus, dels quals acostuma a oferir primícies i exclusives. Tidal té dues opcions d’abonament: la bàsica costa 10 euros al mes i, encara que l’anomenin premium, proporciona música codificada en format AAC a 320 kbps, amb qualitat equivalent als MP3 dels serveis genèrics. La modalitat diferencial és la hi-fi, digitalitzada sense compressió en format FLAC amb una qualitat equivalent a la d’un CD. Per disposar-ne cal pagar el doble: 20 euros al mes, tot i que algunes tarifes de mòbil de Vodafone la porten inclosa. En els dos casos hi ha opcions d’abonament familiar.

L’altre portal de música sota demanda amb bona qualitat és el francès Qobuz. Nascut fa una dècada per adreçar-se als oients de clàssica, va acabar fent fallida. L’empresari de videojocs Denis Thébaud el va rescatar fa tres anys i actualment el seu catàleg ja abasta tots els gèneres, tot i que té més contingut de clàssica i jazz que Tidal. Igual que aquest, disposa d’una modalitat estàndard de música amb qualitat MP3 per 10 euros al mes i d’una hi-fi amb qualitat de CD per 20 euros mensuals. Encara no té opció familiar, però el seu responsable Yann Miossec assegura a l’ARA que l’oferiran a partir d’octubre.

Qobuz també inclou amb molts dels àlbums una còpia digital dels llibrets amb les lletres i els crèdits que acompanyen els suports físics, i es poden consultar els intèrprets, productors i enginyers de cada cançó. Fins i tot edita un portal web de selecció i informació musical, disponible en espanyol. Tot i això, la característica diferencial de Qobuz són els dos milions de cançons (uns 70.000 àlbums, cap al 5% del total del catàleg) digitalitzades amb 24 bits de resolució (la dels CD és de 16 bits) a freqüències de 96 i 192 kHz (davant els 44,1 kHz dels CD). A grans trets, es tracta de còpies dels fitxers mestres tal com surten de l’estudi, i la diferència de qualitat sonora és molt notable respecte a la versió de CD i abismal amb l’MP3: el nivell de detall dels instruments i les veus i l’atmosfera que els envolta no tenen punt de comparació, fins al punt que costa tornar a escoltar la mateixa cançó en un servei convencional com Spotify. La clau, esclar, és que l’equip de so permeti apreciar la diferència. La configuració ideal faria servir un aparell de gamma alta connectable directament al servei de Qobuz, però també es poden fer servir dispositius com el Chromecast de Google, tot i que en aquest cas la versió de més qualitat que es pot fer servir és la de 96 kHz (amb el sistema AirPlay d’Apple només es poden reproduir les versions hi-fi amb qualitat de CD). Les aplicacions de Qobuz tenen alguns defectes en la sincronització entre dispositius, però permeten escollir amb quina qualitat volem escoltar la música en cada moment.

Tot plegat, això sí, té un preu: per accedir a l’ streaming de Qobuz en alta resolució cal contractar la modalitat Sublime+ del servei, que només admet un pagament anual de 350 euros. En poques paraules: escoltar música amb qualitat genèrica costa 10 euros al mes, recuperar la qualitat dels CD duplica el preu i superar-la el triplica. Potser per això parlem d’un mercat encara molt petit: Qobuz té 100.000 abonats, davant els 75 milions de què presumia Spotify el mes passat. Però és que tampoc hi ha tants melòmans que, a més, siguin audiòfils.

Etiquetes