DÍGITS I ANDRÒMINES

Roger Waters: l’espectacle rock total

La gira Us+Them del músic britànic és un desplegament tecnològic de primer ordre al servei dels nostàlgics del grup Pink Floyd

“Des que anàvem de gira amb Pink Floyd, la meva aportació al rock d’estadis ha sigut el component escenogràfic”. Fa set anys ja vam comprovar què volia dir Roger Waters amb aquelles declaracions al New York Post : els dos concerts de la gira The Wall al Palau Sant Jordi, l’abril del 2011, amb la construcció en directe del mític mur entre els músics i el públic, són dels més espectaculars que s’han vist a Barcelona. La setmana passada, al mateix recinte, es va repetir el patró. La gira Us+Them, que combina peces del repertori clàssic de Pink Floyd i del nou àlbum Is this the life we really want? del músic britànic, ha començat aquí el tram europeu després de recórrer les dues Amèriques i Austràlia, i hem pogut experimentar com ha evolucionat la tecnologia, però sense perdre el respecte per un públic fidel que es deixa una petita fortuna en les localitats, a diferència del que fan les altres estrelles del rock. Aquestes són les cinc claus dels concerts de Waters.

El so

Waters pot ser un megalòman, però el seu respecte per l’audiència ve de lluny. La sonorització dels seus concerts, com la dels de Pink Floyd, és excepcional perquè no pretén aclaparar els espectadors a còpia de decibels, sinó que dona preferència a la claredat; la música se sent bé a tots els seients sense que calgui tapar-se les orelles si ets més a prop dels altaveus. Una part considerable de l’equipament que alimenta els altaveus de cara al públic és analògic, perquè Trip Khalaf, el dissenyador del so, considera que al digital li manca calidesa. Khalaf va deixar la gira a primers d’any, però el seu substitut, l’australià Jon Lemon, comparteix el principi.

A més dels altaveus frontals, la sonorització dels recintes també inclou altaveus laterals i posteriors, per repartir el so però sobretot per reproduir els nombrosos efectes sonors: helicòpters, explosions i les onades marines del vídeo previ a l’aparició dels músics. Un consell: quan mireu el futur DVD de la gira assegureu-vos de fer-ho amb un equip de so envoltant 5.1 per no perdre-us cap detall.

Els 10 músics no poden improvisar gens: han de seguir la sincronització SMPTE que controla tots els elements escenogràfics. Per això depenen en gran mesura de l’enginyer de monitors Matt Napier, que els envia als auriculars de retorn mescles personalitzades des de dues taules Digicom -ara sí, digitals-. Napier explica que té programades 53 configuracions d’àudio per atendre entre altres coses les gairebé 70 guitarres diferents que es fan servir en algun moment de l’espectacle. Però sobre l’escenari també hi ha altaveus de retorn d’àudio, perquè els nens i nenes que intervenen a Another brick in the wall -sempre reclutats a la ciutat on té lloc el concert- puguin sentir el que canten.

Les imatges

En altres gires d’aquest nivell ja hem vist el fons de l’escenari ocupat per pantalles enormes que fan de teló dinàmic. En aquesta ocasió, el mur led fa 30 x 12 metres i amenitza la primera part del concert. Però després de l’intermedi cedeix tot el protagonisme a una estructura que baixa del sostre del pavelló i acaba desplegant sobre els caps dels espectadors de la platea una enorme pantalla que parteix longitudinalment el recinte per la meitat. Els U2 ja havien fet servir aquest recurs, però Waters l’ha portat més enllà: la superfície està formada per 16 pantalles enrotllables de 6 x 11 metres -vuit per cada costat- que es poden controlar individualment, de manera que el conjunt pot adoptar diverses formes. La més espectacular és la inicial, que reprodueix la central tèrmica de Battersea -la de la portada del disc Animals (1977)-, amb quatre pantalles cilíndriques per a les xemeneies que inclouen màquines de fum. Sobre aquesta estructura, 17 projectors Panasonic de 30.000 lúmens i quatre més de 12.000 lúmens projecten vídeos en directe i pregravats, fotografies i els eslògans anti-Trump i favorables al poble palestí que van fer que American Express retirés a Waters els 4 milions de dòlars que havien de patrocinar el tram nord-americà de la gira.

Els llums

Malgrat el desplegament de pantalles, la luminotècnia també té un paper central. En aquesta gira, els focus orientables de l’escenari, més de 60, de la marca Robe, tenen el complement de 60 plafons de llum led multicolor que il·luminen les grades i integren tot el recinte en el disseny visual de l’espectacle en moments puntuals. Els enginyers de llum de Waters destaquen que amb aquests plafons no han de dependre de la il·luminació d’ambient del pavelló quan comencen i acaben de tocar.

Potser l’element visual més inusual, recordatori d’èpoques passades, són els làsers d’alta potència instal·lats sobre quatre torres al nivell del cap del públic, que al final del concert dibuixen a l’aire una piràmide tridimensional vinculada al mític àlbum The dark side of the Moon, inclosa la descomposició prismàtica de la llum blanca en colors.

Els drons

L’inevitable Algie, el porc inflable de la portada del disc Animals, també sobrevola aquesta vegada el públic, ara retolat amb lemes anticapitalistes. La diferència és que en aquesta ocasió es desplaça impulsat pel dron que porta a la panxa, controlat a distància. També es fa servir el mateix sistema per a una enorme esfera inflable platejada que apareix en altres moments de l’espectacle.

Els sensors

En bona part, tot aquest desplegament no podria funcionar sense una sensorització intensiva del recinte. L’estructura del sostre conté desenes de càmeres orientades cap a les pantalles que permeten als tècnics calibrar els projectors de vídeo des del control central. Igualment porten sensors de posició els dos inflables mencionats, per activar i desactivar els llums que els segueixen. Però el més sensoritzat de tot és el mateix Waters: els seus auriculars de retorn d’àudio inclouen leds infraroigs que indiquen al sistema la seva posició perquè els focus de llum puguin seguir automàticament els seus moviments per l’escenari.

Etiquetes