DÍGITS I ANDRÒMINES

Les herències tecnològiques de la UE

Entre les competències que té en exclusiva la Comissió Europea, que ara es renova, destaquen les que li permeten intervenir en l’àmbit digital, que han propiciat canvis que afecten el dia a dia dels usuaris

Les eleccions de diumenge passat al Parlament Europeu han estat el primer pas en el procés de renovació periòdica dels òrgans de govern d’una Unió Europea (UE) que segueix molt lluny de les aspiracions dels partidaris d’una integració més profunda que desdibuixi les fronteres estatals en favor d’un espai social i econòmic més comú. Però algunes de les competències que la UE sí que té atribuïdes en exclusiva (que són concretament les de política duanera, comercial, monetària, competència i de gestió de recursos marins) li permeten intervenir en l’àmbit digital. Per això està justificat repassar breument el llegat tecnològic que deixa la Comissió Europea sortint, amb una xifra de referència: segons McKinsey, només un 1,66% del PIB continental està vinculat a les TIC, mentre que a la Xina el percentatge és del 2,16% i als EUA arriba al 3,33%.

Mercat únic digital

Des del 15 de juny de l’any passat, els ciutadans de cada estat membre de la UE podem fer servir el telèfon mòbil en qualsevol altre estat pagant la mateixa tarifa de veu, missatges i dades que tenim a casa. Entre un 10% i un 20% dels europeus que viatgen dins de la UE encara desactiven l’accés a dades del seu telèfon abans de sortir del país d’origen, però la resta ja hem oblidat els abusius suplements per itinerància que abans aplicaven les operadores als abonats de companyies estrangeres. Les telecos indiquen que han perdut facturació en minuts de veu, però reconeixen que recuperen sobradament aquests ingressos amb l’increment del trànsit de dades mòbils.

Aquest “ roaming com a casa” és el principal èxit que Andrus Ansip, vicepresident de la Comissió, destaca del seu mandat -que ara acaba-, i que aspirava a transformar 28 mercats separats en un únic mercat amb més de 500 milions de consumidors. També ho ha aconseguit en altres aspectes, com la portabilitat del contingut digital: amb el meu abonament de Netflix puc veure a l’estranger les mateixes sèries que veig a casa. En canvi, la supressió dels límits geogràfics en el comerç electrònic encara està verda: un 27% dels consumidors que han volgut comprar en botigues digitals d’un altre país no han pogut fer-ho, i un altre 26% sí que van poder iniciar la compra però no van acabar de formalitzar-la per culpa d’alguna limitació territorial del mitjà de pagament.

Privadesa i ciberseguretat

La norma europea emblemàtica en aquest àmbit és el Reglament General de Protecció de Dades (GDPR, en les seves sigles angleses), que limita la captura de dades personals per part de les empreses i l’ús que en poden fer. A escala internacional està considerat l’estàndard cap al qual han de tendir altres espais econòmics: tant Tim Cook, d’Apple, com Mark Zuckerberg, de Facebook, han instat el govern dels EUA a implantar una norma semblant. Fa un any que els internautes tenim molt present el GDPR, ni que sigui perquè totes les webs ens demanen per entrar-hi uns permisos que no acostumem a llegir. I hauríem de fer-ho, perquè en molts casos estem acceptant pràctiques de compartició d’informació que abans estaven prohibides en alguns estats. En tot cas, el GDPR preveu sancions multimilionàries a les empreses en cas d’infracció, però encara no en consta cap de significativa.

En matèria de ciberseguretat, que és l’altra cara de la hiperconnectivitat, Europa té deures pendents. Igual que no hi ha exèrcits europeus de terra, mar i aire, tampoc n’hi ha cap per combatre al ciberespai. El més semblant serien ENISA, l’agència europea del ram, que no té capacitat operativa, i el grup IOCTA de l’Europol. I una xifra reveladora: només el 4% de la facturació mundial en solucions de ciberseguretat correspon a empreses europees, enfront del 26% de les xineses.

Supercomputació

Els superordinadors són una peça fonamental de l’activitat industrial i científica i els estats competeixen per disposar de la màxima potència de càlcul. Els EUA i la Xina es van repartint les primeres posicions del podi, però Europa aspira a jugar en la mateixa lliga convocant un concurs per crear almenys dues d’aquestes instal·lacions avançades que estarien a disposició d’empreses i institucions dels estats membres. L’aposta és necessària: Europa consumeix un terç de la potència de supercomputació que hi ha al món, però només aporta el 6% d’aquesta capacitat. Curiosament, els europeus som capdavanters en algunes aplicacions: els nostres algoritmes de previsió d’huracans són els més precisos. I els pronòstics meteorològics no són cap anècdota: s’estima que el 30% del PIB mundial depèn del temps en alguna mesura.

Capacitació digital

El 43% de la població europea encara no té les habilitats digitals bàsiques necessàries per desenvolupar-se en una economia cada vegada més connectada. I fins i tot els joves, a qui se suposa una destresa tecnològica superior, la demostren en la vida personal però no, per exemple, quan es relacionen amb l’administració. La Comissió ha posat en marxa el programa Digital Opportunity Traineeships, una mena d’Erasmus que facilita la mobilitat geogràfica a 6.000 estudiants de disciplines TIC; dels 3.000 que ja en gaudeixen n’hi ha 120 d’espanyols, mentre que el doble han vingut aquí des d’altres estats. Curiosament, Espanya produeix molts enginyers però poca feina per a ells, cosa que es deriva de l’alta proporció de pimes que hi ha a l’Estat.

Intel·ligència artificial i robòtica

Algunes de les principals empreses mundials de robots industrials són europees, amb presència especial a Alemanya i Itàlia, però els robots de software que dominen el món són majoritàriament xinesos i ianquis. En part, a causa d’una capacitat superior de computació i d’emmagatzematge: la meitat de les dades europees al núvol són en servidors controlats per empreses nord-americanes. Però també perquè calen dades per entrenar els algoritmes, i la política europea és molt restrictiva en l’ús de les dades, mentre que a les dues altres regions citades hi ha gairebé barra lliure.

Drets d’autor

La recent directiva comunitària sobre drets d’autor no sembla haver deixat ningú content. Els dos preceptes més polèmics són el que obligaria les plataformes digitals a comprovar que el contingut aportat pels usuaris no vulnera la propietat intel·lectual de ningú, i que els detractors consideren que només podran aplicar els gegants d’internet i s’acabarà traduint en censura; i el que restringeix al màxim l’ús d’obres alienes. En la pràctica, però, encara no s’ha vist cap efecte, perquè els organismes estatals encara tenen gairebé dos anys per aplicar el reglament en forma de legislació local. Un exemple més que la UE encara està molt lluny de ser una sola Europa.