Misc 02/04/2011

El mur que sonava bé

Roger Waters ens va oferir una escenografia espectacular i un so excepcional en què la qualitat va primar sobre el volum.

i
Albert Cuesta
3 min
El mur que sonava bé

Si una cosa em va cridar l'atenció dels concerts d'aquesta setmana de la gira The Wall no va ser l'escenografia, sinó com va sonar de bé la música dels Pink Floyd al Palau Sant Jordi de Barcelona. Els recintes coberts sempre han estat difícils de sonoritzar, però últimament fins i tot els grans concerts en espais descoberts sonen francament malament; dos exemples recents són les actuacions de U2 i Bruce Springsteen al Camp Nou. En aquests i molts altres casos, els dissenyadors de so fan servir la força bruta per impressionar i donen prioritat al volum per sobre de la claredat, així que la millor manera de reconèixer en directe les cançons que sabem del disc és tapant-nos les orelles.

No ha estat aquest el cas de The Wall . La sonorització va ser impecable, en bona part perquè els enginyers no van pretendre aclaparar-nos a còpia de watts. El volum va ser suficient, mai excessiu, gràcies a una distribució enginyosa dels altaveus per tot el recinte. Aquesta decisió és marca de la casa: els Pink Floyd ja dedicaven una gran atenció a la tecnologia d'àudio en les seves gires dels anys 70. Mentre altres grups es conformaven amb so monoaural, ells ja pensaven en quadrafònic, i com que els equips encara no existien, se'ls feien fabricar especialment. Aquest va ser un dels motius que els van portar al llindar de la ruïna financera, malgrat que van intentar comercialitzar les creacions tècniques mitjançant una empresa pròpia de sonorització, anomenada Britannia Row. (Els Floyd no són els únics músics d'aquella època que van buscar treure un rendiment econòmic del desenvolupament tècnic de les seves gires: els Genesis van crear l'empresa Vari-Lite, que fabrica els focus que canvien de color i d'orientació controlats a distància; en aquest cas, però, sí que van tenir èxit).

Un altre factor decisiu per a la qualitat del so de The Wall en directe és l'equipament. Tot i que som al segle XXI, les taules de mescles principals de la gira són analògiques. Trip Khalaf, l'enginyer de mescles de la gira, ha declarat: "Estic tip de fer veure que l'àudio digital sona tan bé com l'analògic, perquè no és veritat. Quan aquest disc es va fer, a la gent encara li interessava la qualitat del so, i hem volgut mantenir-lo".

A la gira hi ha quatre taules de mescles: amb una sonoritzen la banda durant la primera meitat de l'espectacle, mentre toquen a la part de l'escenari que acabarà quedant darrere del mur; amb una altra, idèntica a l'anterior, es controla el que escolta el públic durant la segona meitat, quan els músics toquen davant del mur, disfressats de paramilitars.

Les altres dues taules sí que són digitals: una per als efectes de so, des d'avions bombardejant fins a ocellets piulant, i una altra per als monitors, que són els 16 auriculars i els 42 altaveus d'escenari que senten els músics mentre toquen.

La digitalització també és absoluta en els aspectes audiovisuals. Els músics no poden improvisar, perquè s'han d'ajustar a una pauta que marquen els ordinadors del control tècnic, i que serveix per activar els efectes i les impressionants imatges que es projecten amb 15 projectors sobre la pantalla circular característica dels Pink Floyd i, sobretot, en el mur que dóna nom a l'obra. De 75 metres de llargària, està format per 424 maons, 182 dels quals ja estan muntats als dos extrems abans de començar, mentre que els altres 242 es van col·locant a la secció central, d'uns 30 metres, durant l'actuació fins que acaben amagant els músics. Les peces, que són de cartró, es munten prèviament i es van deixant a la grada del darrere de l'escenari fins que toca posar-les. Els operaris fan servir plataformes elevadores hidràuliques que també tenen coreografiada la seva posició, perquè el públic no les arribi a veure en cap moment.

The Wall és ple de detalls que espero poder revisar quan surti l'inevitable DVD de la gira. Entre les projeccions de vídeo, l'àcid Waters fins i tot deixa caure referències als productes d'Apple: en un moment determinat, els diversos dèspotes que apareixen a la pantalla porten posats auriculars de color blanc, reproduint els populars anuncis de l'iPod.

Del que no us puc parlar és dels efectes de pirotècnia ni de l'avió que s'estavella contra el mur a l'inici de l'espectacle. Això passa durant la primera cançó, i me la vaig perdre perquè en començar el concert, la cua per entrar al Sant Jordi encara arribava fins a l'avinguda de l'Estadi. Es veu que amb tanta tecnologia a dins del Sant Jordi, no en va quedar ni una mica per aplicar-la a fora. Per al geni que va organitzar el control d'accés reservo el meu #etfelicitofill particular.

stats