Misc 11/12/2014

¿Adaptar-se al rival o trair el teu joc?

i
Albert Llimós
2 min

El límit entre adaptar-se al rival, per penalitzar les seves debilitats, i trair el teu propi joc és difícil de dibuixar. És una línia que costa traçar. Ahir, però, Luis Enrique ho va fer de manera clara, proposant una alineació carregada de canvis que va generar molts dubtes a tothom. Suposo que a Laurent Blanc també, que d’això es tractava.

Aquest any el Barça no té problemes per mutar i oferir cares inimaginables fins ara. Allò que l’essència és innegociable, com encara es pregona des de la sala de premsa, és un cant al vent. Res de res. Tot i això, al final, el resultat contra el PSG, quan el Barça s’hi jugava molt, sense marge d’error, va donar la raó al tècnic asturià: es va superar un dels grans equips d’Europa, candidat al títol, i remuntant un gol en contra. Això sí, es va guanyar per aixafament, pel que són Messi, Neymar i Suárez, més que pel joc que ofereix l’equip. Són altres temps.

El Barça d’aquest curs posa el focus en l’oponent, com si es tractés una partida d’escacs. Si tu em poses Pastore i treus Verrati, jo situo Rakitic i refaig la defensa de quatre. Si tu tens un tanc poderós com Ibra, jo situo Mascherano gairebé fent un marcatge individual i deixo Piqué com a lliure. Fins al punt que en alguns moments Neymar va semblar un carriler, fent de lateral per tancar les pujades de Van der Wiel. En moltes jugades del primer temps el Barça tenia defensa de cinc, amb Pedro i Neymar fent d’ales.

Saber canviar constantment, no tenir un únic registre, permet ser menys previsible, sorprendre el rival, però a la vegada debilita la teva identitat, fa que es perdin automatismes, que es perdi un punt de seguretat perquè s’estan aplicant coses noves, amb prou feines treballades als entrenaments per la voràgine de la competició. Piqué, Bartra i Busquets van tenir una llarga xerrada sobre la disposició de l’equip al minut 14. Una escena que es va repetir una vegada i una altra durant el partit. Al minut 60 Luis Enrique la va tenir amb Mascherano mentre l’equip celebrava el gol de Messi. Costava redreçar les peces.

La gran mutació, però, fins i tot més complexa que la del mateix dibuix, és el joc. L’equip s’accelera, i s’agrada en els intercanvis. El Barça va guanyar el PSG amb la seva pròpia medicina. El primer gol ve d’una passada llarga, el segon d’una recuperació, el tercer d’un rebuig. El gran damnificat en aquest vaivé és el migcampista, la figura que havia simbolitzat un estil que ja és passat.

stats