Al Barça li fa mandra aquesta Lliga

Enviat especial a ValladolidLa derrota a Sant Sebastià no va ser un accident, va ser la realitat d’un equip perdut i sense rumb que ahir va oferir novament una trista imatge al camp del Valladolid, un conjunt enfonsat a la classificació que va superar en tot els jugadors de Gerardo Martino. Un solitari gol de Rossi al primer temps va evidenciar les mancances blaugranes, tant futbolístiques com anímiques. Ni es pot, ni sembla que es vulgui. El Barça no sap a què juga -conseqüència de les decisions de Martino-, però tampoc intenta jugar -conseqüència de la indolència de l’equip-. A hores d’ara, els catalans són un conjunt fràgil i vulnerable, a qui li han perdut el respecte tots els rivals, un equip reflex del seu crac, un Leo Messi perdut que vagareja per la zona d’atac.

Sense invents, sense idees

Aquest cop no hi va haver provatures ni alineacions sorprenents. Tampoc Martino va mirar més enllà del Pisuerga i, tot i la irrupció imminent del Manchester City aquest dimecres a la Champions, el Barça va sortir amb la seva millor alineació. Només Jordi Alba i Andrés Iniesta en van quedar fora, el primer per decisió tècnica i el segon per qüestions personals.

El Barça va presentar-se al José Zorrilla amb el record d’Anoeta -l’últim partit a domicili- molt present, i conscient alhora que una victòria li permetria dormir líder a l’espera del que faci avui el Reial Madrid contra el Llevant. Els catalans van aparèixer sobre la gespa de Pucela decidits a governar el duel, tot i que sense ímpetu ni determinació per fer-ho de manera autoritària. La pilota circulava amb lentitud, els jugadors perdien tots els duels directes. El Barça ja no imposa, és un equip sense ànima, erràtic i imprecís, un engranatge que requereix que totes les peces funcionin al màxim nivell per competir, i en algunes fases del partit d’ahir alguna d’aquestes peces deambulava perduda sobre el terreny de joc. A Messi, apàtic a la punta d’atac, el va haver d’activar el Valladolid amb un error que l’argentí va aprofitar amb una carrera de 40 metres que va morir a les mans de Mariño. Busquets no trobava el seu espai i perdia pilotes en la primera línia de construcció. Mascherano triava sempre la pitjor opció i sortia perdedor dels duels aeris amb Manucho i les cobertures a l’incisiu Bergdich -maldecap d’Alves-. Enmig d’aquest desolador panorama, que contemplava seriós Martino des de la banda, l’equip local va aprofitar una jugada repleta de rebots per superar Víctor Valdés i marcar l’1 a 0. La pilota va quedar morta dins l’àrea i Rossi va ser el més ràpid.

A hores d’ara, el Barça és un equip fràgil en defensa, pla a la medul·lar i indolent en atac, i deixa de banda la generositat de l’incansable Pedro. Un exemple del rumb d’aquest equip es va viure al primer temps: Valdés estava preparat per servir de porteria en curt i Piqué caminava d’esquena, sense pressa ni tensió, cap a l’exterior de l’àrea, impedint la passada ràpida del porter.

Desorientats i incapaços

A la represa, el Barça va sortir sense canvis. Martino no va voler sacsejar el grup i va seguir donant la confiança als mateixos 11 jugadors que havien transmès una imatge grisa sota el calorós sol de Valladolid. El primer avís blaugrana, al minut 47, de Messi: després d’una pilota llarga, l’argentí va encarar el porter local, però el seu remat amb la cama dreta, lleugerament escorat, el va aturar Mariño. Un miratge. El duel seguia el mateix guió de la primera part tot i que, a poc a poc, el Barça va parapetar el Valladolid a la seva àrea, però cada cop que l’equip arribava a la línia de fons la centrada dels profunds laterals blaugranes -Alves i Adriano- era sense intenció ni precisió. Neymar va tenir una gran oportunitat per establir l’empat, després d’una assistència involuntària de Messi, però el seu remat va marxar per sobre de la porteria, cada cop més assetjada, del porter castellanolleonès.

Al quart d’hora del segon temps, l’entrenador de Rosario va canviar el dibuix. Cesc marxava als vestidors i Alexis entrava a la banda, una substitució que va suposar la inclusió de Neymar com a fals davanter centre, alternant la posició amb Messi i deixant tota la feina al mig del camp a Xavi i Busquets. No obstant, el Barça seguia absent. El de Terrassa governava l’equip amb lentitud a l’hora d’executar, solapat moltes vegades amb l’argentí, fent impossible el joc de posició que caracteritza el Barça dels últims anys. Els catalans no trobaven la manera de dominar el rival i la defensa del Valladolid se sentia segura a mesura que el rellotge avançava.

Uns minuts més tard, Martino accentuava el dibuix i tornava a intercanviar la posició de totes les peces d’atac. Sergi Roberto suplia Gerard Piqué, enviant Busquets a l’eix de la defensa i Xavi al pivot defensiu, un hàbitat gairebé oblidat per a l’egarenc. Neymar, entre els xiulets generalitzats del José Zorrilla, marxava a la dutxa i Tello s’introduïa per atacar la banda dreta de la defensa local, movent novament Pedro a l’altre costat i Alexis a la punta d’atac. Canvis i més canvis que descol·locaven el grup, incapaç de xutar des de l’intent de Neymar al principi del segon temps. No hi havia idees. La imatge més repetida era la dels jugadors amb els braços fent nanses, contemplatius i atònits. El primer xut, quan faltaven 8 minuts per al final, un llançament innocent de Messi al qual responia el conjunt de Juan Ignacio Martínez amb un veloç contraatac. Rama deixava enrere Mascherano amb una facilitat alarmant i Óscar rematava per sobre de la porteria de Valdés. Durant els últims sospirs del partit, amb el tren de la Lliga que s’allunyava, el Barça va barrejar una imatge d’impotència i desesperació, d’indolència i caos. És el Barça de la Lliga.