Publicitat
Publicitat

AIXÍ HA VIST EL PARTIT...

El Barça de Chamartín, el Madrid de La Masia

El clàssic d’ahir va tornar a evidenciar que els dos equips avancen per camins oposats, una mutació cap al que ha sigut en essència el seu màxim rival

Mai el Barça s’havia assemblat tant al Madrid, ni el Madrid al Barça. El clàssic d’ahir va tornar a evidenciar que els dos equips avancen per camins oposats, una mutació cap al que ha sigut en essència el seu màxim rival, sobretot els catalans. Si el Barça es mira al mirall hi veu la voracitat i l’ímpetu dels blancs, i si el Madrid buscava -almenys ahir- el seu reflex hi trobava ordre col·lectiu i pilota, molta pilota, que el va fer ser millor durant tres quarts de partit però que li va ser insuficient per donar un cop d’autoritat al Camp Nou. Encara els queda per ser aquell engranatge perfecte que va ser el Barça.

Al tram final del clàssic, quan Xavi, Busquets i Messi es van trobar al mig i al Madrid el va guanyar l’ànsia, els dos equips van tornar a ser els de sempre, i el Barça podria haver fet sang d’un rival trencat. Els últims trenta minuts devien satisfer un Luis Enrique que va sortir reforçat del clàssic, almenys pel resultat.

Però malgrat el triomf el Barça faria bé de no amagar el que va passar durant molts minuts, en els quals els blaugranes van navegar sense rumb, corrent darrere la pilota, perseguint l’aposta valenta de Carlo Ancelotti, que alguns havíem vaticinat de suïcida. Res de res. Isco es va vestir d’Iniesta i Modric de Xavi, i també hi era Kroos per formar un mig del camp talentós, que juga amb criteri i que té en Karim Benzema el seu soci privilegiat. El francès és una delícia, es mou amb criteri cada vegada, pivota i s’associa per ordenar el seu equip, anàrquic per les bandes i profund en els laterals. Però com el Barça de sempre, els madridistes van patir a l’esquena dels centrals i en el joc aeri. Les mateixes virtuts, les mateixes deficiències.

El Barça, en canvi, fidel al que demana Luis Enrique, va viure del futbol directe, de les carreres de Neymar i els desmarcatges a l’espai de Luis Suárez, d’aprofitar-se que l’equip estava trencat per enxampar el rival amb molts metres a l’esquena. En un costat de camp hi eren Bravo i els 7 defenses i migcampistes, i a l’altre la guerra particular de Messi, Suárez i Neymar. El Barça va sobreviure per la jerarquia de Piqué i l’estratègia que treballa conscientment Luis Enrique. Sense Messi, desaparegut 70 minuts, es va tirar d’ofici i cames, i es va oblidar la pilota.

Els locals van pagar amb la mateixa moneda que s’ha vist molts cops a l’estadi. Els blancs van jugar, però marxen de Barcelona a quatre punts. Llàstima del joc. Segueixo veient el futbol com un espectacle.

Històries de superació esportiva