Barça i City, dues maneres d’entendre la globalització
BarcelonaNova York havia de ser Miami. El 2015 havia de ser el 2010. El blau cel havia de ser blaugrana. Però res va ser possible. Barcelona no és Manchester. Com tampoc el soci culer té res a veure amb els aficionats citizens. Amb l’arribada de Ferran Soriano al Manchester City, el club anglès va iniciar una estratègia d’expansió internacional a base de crear franquícies pel planeta: primer el New York City, a la Major League Soccer americana, i després el Melbourne Storm, a Austràlia. Al Regne Unit, per tant, l’exvicepresident econòmic del Barça, ara conseller delegat dels citizens, ha pogut fer realitat el que pretenia impulsar al Camp Nou durant el mandat de Joan Laporta. Al Barça, els plans de Soriano se’n van anar en orris.
Una marca global
Diumenge David Villa va tornar a fer un dels seus clàssics gols. Una jugada que va repetir desenes de cops al Camp Nou, entrant en diagonal des del vèrtex esquerre de l’atac i definint amb classe al pal llarg. Era el primer gol del New York City al seu estadi, el mític Yankee Stadium. El projecte de Soriano comença a fer-se realitat, després que la franquícia debutés amb un empat contra Orlando en la primera jornada de la Major League Soccer, el mercat que el City ha volgut assaltar amb la seva presència a la costa est dels Estats Units. Amb els diners del xeic Al-Mansour, el conjunt de Manchester ha dissenyat un pla global per convertir la marca City en una de les més fortes a nivell mundial. Des de l’arribada del xeic, el 2008, el club ha invertit sense limitacions per convertir-se en capdavanter al continent europeu, però a la vegada ha teixit una ambiciosa estratègia per arribar a la rendibilitat a mitjà termini, cosa que actualment encara no és una realitat. De moment, en aquests últims cinc anys el City ha multiplicat per quatre els ingressos -ha passat de 102 a 414 milions-, però encara està lluny del Barça, que l’any passat va ingressar-ne 530 -mentre que el 2009 havien sigut 385.
Amb l’aterratge a la MLS i a Austràlia, el City vol conquerir dos mercats amb un gran creixement, sobretot l’americà, i per això Soriano abandona regularment el seu despatx a la City@home, el centre neuràlgic del club, als afores de Manchester, per anar un cop per setmana a Londres, on tot es cou i on els citizens tenen una oficina comercial, i viatja un cop al mes a Nova York i un cop cada dos mesos a Austràlia. És una iniciativa innovadora, que contrasta amb la que tenen la majoria de competidors, i els resultats de la qual es veuran a mitjà o llarg termini. El Barça, per exemple, aposta per obrir oficines comercials que permetin assaltar aquests mercats amb més facilitat: en té una d’oberta a Hong Kong i una de dissenyada que obrirà aviat a Nova York.
Model incompatible
Al Camp Nou descarten totalment el model City. “Per nosaltres el Barça és únic, com un Harvard”, explica una de les veus autoritzades en la matèria, que assenyala que el model citizen és “una bona eina per créixer”, però difícilment aplicable al Barça, que actualment ja és “la primera marca de futbol” del món. Tot i això, entre el 2006 i el 2009 el club català ja va intentar fer el salt a la MLS i va considerar seriosament aquesta manera d’estendre la marca. El projecte el va idear Soriano, i quan va marxar, el 2008, el va fer seu Laporta, que de la mà de l’empresari bolivià Marcelo Claure pretenia crear una franquícia a Miami. El Barça havia d’assumir la gestió esportiva, aportar els colors i el nom i arrencar la competició el 2010. Un any abans, el llavors director general, Joan Oliver, va anunciar el fracàs del projecte: “No és viable”. El Barça es va fer enrere, en part, perquè dins de la junta no tothom ho veia factible. “No teníem un pla ordenat i ben pensat”, reconeix un exdirectiu que hi veia potencial “comercial i financer” però “molt poc de futbolístic”.
