De Bravo a Messi, gestió i autogestió

Gestió des de la banqueta i autogestió des del camp. Tot sigui per arribar bé al tram final de temporada. Ahir, a Vallecas, el Barça va tornar a evidenciar que la seva és una carrera de fons i que amb Luis Enrique els lluïments de cara a la galeria no serveixen per a res. A l’octubre no és moment d’exhibicions intranscendents, la Lliga es pot perdre en les deu primeres jornades, però es guanya en les deu últimes. L’únic que li interessa al tècnic és tenir tots els jugadors endollats i continuar creixent com a grup. Lligar aquestes dues idees farà el procés més llarg i costós. Com més canvis i rotacions d’un partit a un altre, més feina tindran els futbolistes per assimilar els automatismes i convertir el bloc en un engranatge perfecte. Tant és. L’asturià té clar que això arribarà; potser més tard, però acabarà arribant el dia que el grup domini tots els registres, especialment el joc posicional, que continua sent l’assignatura pendent. A Vallecas, per l’especificitat del Rayo, no es va poder veure si hi ha hagut millores en aquesta faceta del joc.

L’última mitja hora d’ahir va ser un vaivé de contraatacs sense sentit, imperdonable contra un equip amb deu jugadors, i amb Xavi, Iniesta i Busquets portant la batuta al camp. El Barça, però, reconfortat amb el marcador, conscient dels espais que deixava el coratjós Rayo, va tirar d’autogestió i va permetre les embranzides suïcides dels homes de Paco Jémez, cansats després de córrer tot el partit de manera voraç, però capaços de jugar de tu a tu al Barça en els instants finals. Els blaugranes van optar per deixar de lluitar les pilotes dividides i evitar qualsevol desgast sobrer. Enguany, la batalla de la possessió ja l’havien guanyada. El curs és llarg i els jugadors van apostar per l’autogestió, un concepte que Messi domina com ningú.

Els futbolistes s’autoregulen, i Luis Enrique gestiona la plantilla per no quedar-se sense aire quan toqui esprintar. Canvis i més canvis que poden arribar a confondre l’equip, però que asseguren competència ferotge. Ahir el millor va ser Gerard Piqué, víctima habitual de les rotacions, amb ganes de reinvindicar-se davant l’entrenador asturià.

Uns canvis que a la porteria s’apliquen amb una lògica diferent, tot i que Luis Enrique ho negui en roda de premsa. Bravo ha guanyat, de moment, la partida a Ter Stegen i ahir va justificar la seva titularitat amb dues grans mans i un nou rècord: ha superat els registres d’imbatibilitat de Pello Artola.