AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR...

Expulsem-los del futbol

El futbol ho és tot per a molta gent que viu neguitosa esperant les hores prèvies del partit. És el ritual de cada setmana, sempre grupal, com si es tractés d’un acte tribal al voltant d’uns semideus de calça curta i cartera llarga. També ho és per a la gent que no necessita agrupar-se en manada, però que espera el xiulet inicial de l’àrbitre com si li anés la vida. El futbol té una influència gegant en la nostra societat. I, molt especialment, en els més petits, que imiten les conductes dels futbolistes quan persegueixen la pilota a l’hora del patí o que memoritzen plantilles senceres, gràcies als àlbums de cromos, o els gols del seu equip preferit, com havien de memoritzar altres llistats -a cop de regle- els que avui tenen 60 anys quan anaven a l’escola. Per això, perquè el futbol és un element socialitzador de primera magnitud és imprescindible abordar la violència que duu -diria jo, inherent- aquest esport.

Fa unes setmanes va passar a l’Argentina, a la final de la Libertadores. La setmana passada, a Itàlia: diversos apunyalats en un enfrontament entre seguidors del Nàpols i l’Inter. Un d’ells va morir. I no va acabar aquí el lamentable espectacle tribal -que valents, sempre en grup-. L’afició interista es va passar tot el partit entonant càntics racistes contra el defensa senegalès del Nàpols, Kalidou Koulibaly. El van trasbalsar, el jugador va acabar expulsat, i l’àrbitre es va negar a suspendre el partit. Davant situacions com aquesta, qualsevol sanció que comporti el tancament de l’estadi de l’Inter serà gairebé una obligació moral. És un deure, no només del món del futbol, sinó de la societat.

Fins que no expulsem tots aquests energúmens dels camps de futbol no es podrà parar. No podem concedir-los res. Ni a ells, els ultres que canalitzen la seva violència a través del futbol, ni als que sota una aparença de ciutadans modèlics -o simplement gent normal - es passen els 90 minuts desfogant-se de tota la tensió acumulada durant la setmana. A la tribuna, al gol nord, al lateral, en una llotja vip, on sigui. I passa al Camp Nou, i passa als partits de nens de qualsevol poble o barri d’aquest país. Insults, comentaris xenòfobs, odi, violència... I nosaltres callem. Per por. Per rubor. Per no posar-nos en allò que no ens toca. ¿Què li diràs a aquell pobre senyor -a vegades un executiu vestit d’etiqueta- o a aquell home gran que regenta una botiga de renom per un insult emès com si fos un autòmat cada cinc minuts? El faràs callar? O simplement li riuràs el comentari si el fa amb gràcia? Potser ja va sent l’hora que perdem la por a fer-los callar. Normalitzar aquestes actituds és blanquejar la violència, que primer serà verbal i acabarà sent física. Si no ho aconseguim, potser el futbol no és el lloc adient per portar els nostres fills.