El club selecte s’amplia. Els seus membres ja no es poden comptar amb una sola mà. Durant els últims anys, però especialment a partir de l’estiu, el Barça ha perdut l’exclusivitat a l’hora de fitxar el millor del mercat, un privilegi que compartia fins avui amb cinc clubs més a Europa. Ara seran molts més, sobretot al Regne Unit, on el nou acord televisiu que la Premier va signar amb Sky Sports i BT farà que aquesta nova temporada 10 clubs anglesos guanyin més diners per drets de televisió que el Barça, que n’espera ingressar 149 milions. La classe mitjana anglesa mirarà, en aquest terreny, per damunt les espatlles el totpoderós Barça. I també el Madrid.

Els diners de la televisió obren el ventall anglosaxó, però no és l’únic motiu de la transformació que s’està vivint a Europa en matèria de fitxatges. Cada cop són més clubs els que tenen propietat estrangera, una empresa o un multimilionari -especialment des de la Xina o del Pròxim Orient- que entra al món del futbol abocant-hi milions i milions d’euros per fer un projecte guanyador. L’últim cas, l’Inter de Milà, que aquesta setmana va oficialitzar la venda del 70% de les seves accions a la companyia xinesa Suning. Els italians, però, estan lluny encara de la magnitud del PSG (Qatar) o el Manchester City (Abu Dhabi), els nous rics que han començat a competir en l’últim lustre amb els principals clubs del continent gràcies al capital que prové del golf Pèrsic. “Quantitativament hi ha més equips i els de sempre tenen més diners”, resumeixen els negociadors del Barça.

Els clubs inabastables

Al PSG i al nou club de Pep Guardiola s’hi ha de sumar el Chelsea (Roman Abramóvitx), el United (família Glazer), l’Arsenal (Stan Kroenke), el Bayern Munic i el Madrid. Ells són els equips amb més força dins del mercat, els “inabastables”, com els defineixen al Camp Nou quan es pregunta per la dificultat de competir amb aquests clubs a l’hora de fitxar un jugador. El Barça ja no pot aconseguir sempre el futbolista desitjat. Els anhelats fitxatges del central i el quart davanter es compliquen perquè hi ha molts clubs amb la cartera plena i això implica que no sempre es podrà acabar signant el número 1 de la llista del secretari tècnic, Robert Fernández. En més d’una ocasió, com passarà ara, s’haurà d’acabar apostant pel segon o tercer nom.

El United, per exemple, no ha dubtat a gastar-se 35 milions (+5 variables) en el jove futbolista del Vila-real Eric Bailly: un defensa central ivorià de 22 anys, ex de l’Espanyol, una aposta més que una realitat consolidada. “La primera bombeta del mercat”, resumia una de les persones que participa del negoci al Camp Nou. “El United, amb Mourinho, fa por”, afegeix el representant culer per referir-se als moviments que s’esperen des de Manchester aquest estiu, que accentuaran encara més la “bogeria” del mercat de fitxatges, amb un grandíssim “moviment inflacionista” -“tota la Premier fa por”, amplia- en què també hi participarà el Reial Madrid. Els blancs hauran de fer “aquest estiu” els traspassos de dos anys, anticipant-se a la sanció de la FIFA que els van imposar pel fitxatge de menors i que ara mateix està sense efecte perquè els van concedir la cautelar.

El United es pot permetre una gran despesa esportiva per la seva solidesa econòmica, que radica sobretot en la seva capacitat comercial, sent des de fa anys el club de referència a l’hora de tancar acords amb empreses, especialment asiàtiques, que augmentin els seus recursos. Altres clubs s’han d’empescar noves fórmules, com l’Arsenal, líder indiscutible en el daymatch : ningú aconsegueix tants diners del seu estadi com els gunners, que entre vips i hospitality s’enfilen fins als 80 milions.

Un altre central que ha acabat amb nova destinació així que ha arrencat el mercat estival és Mats Hummels, de 27 anys, que va canviar Dortmund per Munic per 35 milions, més de la meitat del pressupost en fitxatges que té el Barça actualment per acudir al mercat.

Bailly i Hummels són moviments importants que condicionen la recerca d’un central dels catalans. Operacions gairebé fora de mercat per al Barça perquè representen més del 50% del pressupost per a fitxatges. Tot i això, al club encara esperen que hi hagi el gran traspàs -la verdadera “bomba”- de cada estiu, que obri les portes a tots els moviments: aniran caient en cadena un cop el diner comenci a circular. En tot cas, els negociadors blaugranes estan comprovant com enguany “la gent no té pressa” a l’hora de vendre, conscients que l’Eurocopa pot revaloritzar els jugadors que estan a l’aparador.

Més àgils per fitxar

“Cal adaptar-se a les circumstàncies del mercat -reconeix una de les veus autoritzades del club en aquesta matèria-. Si per diners no podem competir haurem de ser més àgils i ràpids a l’hora de signar”, sentencia per marcar les pautes del futur del Barça.

Al Camp Nou tenen un punt de partida de 60 milions per gastar cada temporada, una quantitat que pot créixer gràcies a les vendes de jugadors -Marc Bartra va aportar 8 milions- i algun esforç suplementari de la junta, que, tenint en compte que l’any que ve els ingressos de Nike creixeran en 20 milions i s’espera tancar un patrocinador, podria donar més màniga al secretari tècnic, Robert Fernández. No molta més, ja que la política econòmica de la directiva -delimitada pels estatuts- no deixa marge a aventures arriscades: aquest juliol, quan es presenti el balanç de l’exercici 2015-16, es preveu reduir el deute per sota dels 270 milions. La temporada que ve, doncs, quan s’hauran de comptabilitzar les inversions en fitxatges d’aquest estiu -totes a partir de l’1 de juliol per qüestions comptables-, s’hauria de seguir rebaixant el deute, fins a situar-lo al voltant dels 200 milions, la quantitat que es va anunciar com a imprescindible per poder iniciar les obres de l’Espai Barça. Excedir-se en els fitxatges, malgrat obtenir nous ingressos, posaria en risc l’objectiu de dèficit i l’inici del nou Camp Nou.

La peculiaritat de la propietat del Barça, en mans de 140.000 socis, i les pròpies regles que es va imposar amb l’aprovació d’un equilibri patrimonial, fan que no es puguin fer bogeries a l’hora d’acudir al mercat. El Barça sempre podrà convèncer l’estrella de torn per portar-lo al Camp Nou, però cada cop hi haurà més clubs disposats a entrar en la subhasta. La Premier és molt rica, cada partit que es veu a Anglaterra representa 13 milions d’euros (2.200 milions per 168 partits cada curs, perquè no tots es poden veure per afavorir l’assistència als estadis), però la Bundesliga també creix: dijous es va anunciar una millora del 85% dels ingressos per televisió. Els clubs venedors es freguen les mans, i també els jugadors: si el negoci creix, la part del pastís que s’enduen ells també creix, una qüestió que el Barça voldria regular a nivell europeu i posar un límit als salaris més enllà de les pautes que fixa el fair play financer. Els nous rics no només posaran un xec en blanc al venedor, també al jugador.

Els homes de negre no van haver de venir

Els homes de negre de Brussel·les que van aterrar a Espanya durant la crisi per analitzar el sistema financer espanyol no van arribar pels pèls als clubs de futbol. El deute gegantí del futbol estatal i les queixes que arribaven des de fora, especialment d’Alemanya, van portar la LFP a actuar. “O ens donàvem pressa a regular-nos o ens regularien des d’Europa, que seria pitjor”, va explicar el vicepresident Manel Arroyo aquesta setmana. La LFP es va posar les piles per revertir la crisi que l’enfonsava cada dia una mica més i va dissenyar un nou model televisiu que entra aquest pròxim any en funcionament: els drets del pròxim trienni es van col·lectivitzar i les diferències entre el que més cobra i el que menys van passar de 140-14 milions als 149-42 del pròxim curs. Aire fresc perquè els clubs espanyols eixuguin els deutes i tinguin diners novament per fitxar, però sense que puguin competir amb el Barça i el Madrid. Al Camp Nou avisen: el model anglès, molt equitatiu en el repartiment televisiu, portarà problemes. “Et penses que a la Premier estan contents que guanyi el Leicester?”, reptaven. Que hi hagi clubs de dimensions petites amb opcions cada temporada de guanyar és contraproduent per al “negoci” i per al “relat”.