Messi, Bartomeu i 25.000 socis
BarcelonaEl Barça porta moltes dècades sent un club dual, una institució amb dues ànimes irreconciliables en què hi ha hagut una convivència caïnita entre dues maneres d’entendre el barcelonisme que ha acabat carregant-se –o gairebé– uns ídols que haurien de ser perennes. El Barça és el Saturn que va immortalitzar Goya, devorant tots aquells fills estimats. Amb Messi semblava que aquesta funesta tradició s’acabava i l’argentí generava un consens i una unanimitat que no havien tingut els seus predecessors. Fins dimarts, quan amb el seu burofax va fer tremolar els fonaments d’una institució centenària.
Messi, malgrat que sigui dolorós, té dret a buscar una sortida: a intentar aixecar una Champions que se li resisteix des del 2015. Fa anys que madura la decisió. Ja va estar a punt de marxar el 2014, i llavors Tito Vilanova, sis dies abans de deixar-nos, ho va evitar. I durant el mandat de Bartomeu cada estiu el seu comiat ha estat sobre la taula. Volia un projecte guanyador i, en canvi, cada any s’ha trobat un equip més debilitat.
És evident que Messi no està per sobre del Barça. Com tampoc ho estan tots aquells presidents que han aconseguit condemnar el club per frau fiscal i n’han sortit indemnes. Però Bartomeu tampoc està per sobre de Messi, per molt que en el seu dia el votessin 25.000 socis. Perquè l’actual president va ser elegit a dit per Rosell quan ell va fugir. Va mantenir-se sota el paraigua de Sandro però va voler deixar la seva empremta per a la posteritat: va fer fora Zubi i va iniciar una erràtica política esportiva; va creure's el més llest de Wall Street, amb una obsessió pels 1.000 milions d'ingressos que el va fer oblidar la dosi de seny (austeritat) imprescindible per fer-ho viable, i va deixar un club en una situació econòmica molt delicada (que ara podria salvar, precisament, una sortida de Messi). Aquelles eleccions del 2015 Bartomeu les va guanyar gràcies al triplet i al trident. Per haver heretat un club que encara arrossegava la inèrcia guanyadora iniciada uns anys abans. En aquell triomf electoral hi va tenir més incidència Messi que no pas el mateix Bartomeu. Sense aquelles tres copes i aquell pòster gegant de Neymar, Suárez i Messi abraçats i somrients, què hi havia darrere aquell projecte? (De fet: què hi havia darrere la resta de candidatures?)
Entenc que Messi busqui un nou camí i no per això serà menys barcelonista. Totes les promeses que li havien fet any rere any per poder seguir guanyant s’han esfumat. I s’ha vist amb 33 anys, ja a l’ocàs, esgotant les últimes oportunitats per ampliar la seva llegenda, incapaç de creure una vegada més en la paraula de Bartomeu. A Messi només li demano que abans del dolorós adeu parli. Que com a encara capità s’expressi amb claredat perquè no pot explicar-se tot amb un simple burofax.
