L’abraçada més llarga de l’independentisme

BarcelonaÉs una llarga abraçada, de gairebé cinc minuts, amb els ulls closos i el bust immòbil, acaronant els cabells amb gest tendre. Una abraçada de dos amics enmig de la multitud eufòrica. El temps suspès. Música de violins enmig d’una sonora batucada. “Quan el món gira, una abraçada d’ell m’aferra a un lloc. Quan tens nervis, tensió i il·lusió, et deixes abraçar i abraces”, diu la Mireia després de separar-se del Nil, l’amic amb qui ha celebrat un dels moments més importants de la seva vida.

El gest amorós entre els dos amics contrasta amb els somriures, les anades i vingudes, els crits i converses exaltades de la gent que omple la plaça Sant Jaume. Durant el parlament del president Puigdemont es fa un silenci sepulcral a la plaça. Milers de persones amb els ulls humits, a punt d’enlairar-se, uns amb la boca oberta, altres amb la mirada perduda, tots enganxats als auriculars. Hi ha dos intents frustrats, reprimits i efímers, per trencar el silenci a cor ple, però la multitud silencia els més abrandats: necessiten escoltar totes i cadascuna de les paraules i els silencis de Puigdemont, un president que minuts abans era titllat de traïdor per voler convocar eleccions.

La majoria són estudiants que han arribat quatre hores abans a Sant Jaume provinents de la manifestació convocada a la plaça Universitat. Joves que arrencaven el dia amb la il·lusió de construir un país nou i que, de cop, s’havien fet adults. La seva generació no trencaria amb la dels seus pares. Els seus somnis es diluïen, tot i que el seu rostre no reflectia derrota, sinó ràbia. Els crits contra la Policia Nacional van deixar pas a proclames contra el PDECat i Puigdemont. La fina línia que separa els herois dels traïdors. Perquè, tot i que el dia va acabar amb l’independentisme radiant, moltes coses es van trencar, ahir. “És un traïdor, no hi tornaré a confiar més”, bramava la Marta, una de les més veteranes a la plaça, parlant de Puigdemont.

Però, de sobte, a les dues de la tarda, la ràdio, sense el protagonisme que tindria unes hores més tard, comença a dibuixar el canvi de guió. La compareixença del president s’ajorna. Potser no és temps per a rendicions. La notícia corre a poc a poc, la gent encara està assumint els canvis d’emocions de les últimes hores. “Segueixo tenint esperança -admet el Nicolau enmig de la confusió generalitzada-. Fa cinc minuts no en tenia”. L’Isaac té més pressa. “Hi hem d’entrar, com el 1714”, diu assenyalant la Generalitat. “Llavors anaven amb una falç a la mà, ara anem amb mòbils”, respon el Nicolau.

“Al matí no ha passat res”, diu la Irene als seus amics de la UB. Mai una frase havia contingut tanta mentida i veritat alhora. Ha passat de tot. De fet, ningú sabia què estava passant. La gent estava descol·locada. Fins al punt que un estudiant, estelada en mà i en castellà, es preguntava si l’edifici de davant era “el Parlament”. Però, de sobte, per art i màgia del PP, tot tornava al lloc d’inici. Els estudiants que havien omplert el centre de Barcelona tornaven a creure que la seva generació no seguiria el camí de la dels seus pares. Un dia històric que es mereixia una llarga abraçada.