AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR...

Què té el futbol?

El cap de setmana, en les hores prèvies a la final de la Libertadores entre River i Boca, vam veure la pitjor cara del futbol

El cap de setmana, en les hores prèvies a la final de la Libertadores entre River i Boca, vam veure la pitjor cara del futbol. I de la societat. Però, malauradament, i salvant les distàncies, no cal anar-se’n fins a Buenos Aires per avergonyir-nos d’aquest esport que estimem amb tanta passió.

Fa molts anys que em pregunto per què el futbol porta inherent tanta violència. No tinc resposta, tot i haver-ho parlat amb especialistes de tot tipus. Jo mateix ho he viscut en primera persona. El futbol ha arribat a treure el pitjor de mi mateix: segurament un dels episodis dels quals m’avergonyeixo més el vaig viure en un camp quan era adolescent. Sobre la gespa, a la graderia, coincideixen molts factors que acaben creant el clima adequat perquè sorgeixi l’esperit més salvatge i hobbesià de tots nosaltres.

És evident que la violència no és patrimoni exclusiu del futbol, que a les pistes gregues de bàsquet o sobre el gel de la NHL també es veuen imatges deplorables, però el futbol ho imbueix tot, en la nostra societat. Des de partits de nens de 15 anys fins a costellades d’amics a punt de fer la seixantena. Ningú se n’escapa. Fins i tot amb els més petits, que amb prou feines poden xutar la pilota, se senten crits ofensius des de la grada. No cal anar-se’n al Monumental de River per posar-nos les mans al cap veient com una mare amaga les bengales sota la samarreta d’una nena per entrar-les a l’estadi. Aquí hem vist radicals cridant “ Sieg heil ” pels carrers de Vallecas, seguidors apunyalats per ultres i, no fa tant, un seguidor del Dépor mort a Madrid. Protegits i envalentits pel grup, amb l’excusa del futbol, són capaços de tot. I no són pocs. He vist funcionaris amb corbata o empresaris d’etiqueta habituals a la zona noble del Camp Nou alliçonar-me per haver criticat els Boixos Nois. Ells també en van formar part: el sentiment de pertinença perdura en el temps.

I no cal anar a buscar la violència física. Només fa falta sentir alguns comentaris a la tribuna de l’estadi del Barça -no cal baixar a la Grada Jove- o a Cornellà-El Prat per preguntar-se què té el futbol; que té aquesta pilota que, massa sovint, ens embogeix. Perquè, certament, molts cops, el pitjor passa fora del camp, amb pares exemplars en tots els altres àmbits de la vida convertits -no sabem per què- en goril·les de discoteca entestats a avergonyir els més menuts.

Com a societat tenim un repte majúscul i a la vegada complicadíssim, ja que el futbol té un magnetisme inexplicable. Una força d’atracció que ens impossibilita molts cops distanciar-nos-en com voldríem. Parafrasejant Toshack, i permeteu-me la llicència i el llenguatge, el dilluns tens clar que no tornaràs a veure aquells “11 cabrons” que t’han fet perdre dues hores el cap de setmana envoltat de tot allò que no voldries per als teus fills. Però arriba el cap de setmana i hi tornes a anar totalment encegat, preguntant-te què té el futbol.