AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR

Raons per explicar què em passa amb aquest Barça

Estan aconseguint que avorreixi el futbol. O, més ben dit, el Barça

Estan aconseguint que avorreixi el futbol. O, més ben dit, el Barça, ja que el futbol afortunadament segueix sent un esport que m’emociona, ja sigui un partit de benjamins o un Espanyol-Reial Societat, per posar alguns exemples. Malgrat això, cada vegada em costa més passar-me dues hores davant el televisor per veure el Barça.

He donat moltes voltes a aquest distanciament, ja que es traca d’un tema que em preocupa. Com tot a la vida, hi ha diferents factors que ajuden a entendre-ho. Primer, òbviament, els precedents. Venim d’una època única que ens va embriagar a tots. Qualsevol comparació té les de perdre, tot i que em nego a resignar-m’hi: com a mínim s’ha d’intentar apropar-s’hi.

En segon lloc, segur que hi ha una qüestió generacional. Amb doble dimensió. D’una banda, abans em mirava el futbol amb ulls d’adolescent, amb aquella mirada embriagadora del jovent, impetuós i necessitat de viure-ho tot amb plenitud. De l’altra, formo part d’una generació que ha viscut en l’opulència futbolística.

També hi ha una distorsió professional. Fa uns anys la mirada era purament d’aficionat, més emocional, implicada perquè te’n consideraves part. Però des que vaig començar en això del periodisme, tot i reconèixer que a vegades és impossible, vaig intentar arraconar l’esfera emocional. En tot cas, segur que aquest distanciament té dues derivades: ser menys hooligan i alhora més crític. Quan apartes les emocions, veus coses que la passió no et permet dilucidar. A vegades massa, fins i tot, perquè fixes uns mínims d’exigència massa alts, que et poden allunyar del lector que mira el futbol amb altres ulls. Sobre això també hi he donat moltes voltes, però en tot cas, malgrat aquest perill, hi ha una màxima professional que m’obliga a exercir d’aquesta manera: a qui més has d’exigir és als teus. D’aquesta manera aconsegueixes evitar el periodisme de bufanda -tan desvastador per a la credibilitat periodística- i fer avançar i millorar allò en què creus. Apliqueu-ho al Barça o al que vulgueu.

Finalment, el procés de desafecció té molt a veure amb el fet que no reconec aquest equip. Costa identificar-te amb aquest Barça. No només pel joc, també per la falta d’una idea que aglutini. I no parlo del Llevant. Parlo d’un llarg procés que porta anys, pas a pas, accentuant-se. Més enllà de moments d’efervescència puntuals, tens la sensació que tot seguirà igual: que pots guanyar però no formaràs part de res especial. La rutina cada cop més tediosa. A mi guanyar 3 a 0 mentre se m’escapa algun badall no em compensa. És el preu del que va ser el Barça. Però també del que pot ser.