Cinc anys ha durat Leo Messi com a fals davanter centre. Els cinc anys més brillants de la història del Barça. L’invent de Pep Guardiola, sí, de Guardiola, per sorprendre el Reial Madrid al Bernabéu va perfeccionar un tipus de futbol únic, construït al voltant de l’argentí, inici i final de tot el joc. Cinc anys després, justament el dia que Messi va ser mantejat pels seus companys perquè es va convertir en la llegenda més gran del futbol espanyol, el Barça va confirmar el que es va començar a veure a Amsterdam i Almeria, la necessitat de buscar un nou espai per a l’argentí, i l’obligació de situar Luis Suárez a la punta d’atac. El futbol evoluciona. El centre és de l’uruguaià, i s’allibera Messi, lliure per jugar per on vulgui, arrencant des de la banda dreta.
La decisió d’apartar l’argentí del seu ecosistema habitual no és cap perversió, cap insult a una de les decisions tàctiques més exitoses dels últims anys, gestada la nit abans del famós i recordat 2 a 6. El canvi que ha introduït Luis Enrique és una necessitat, saber adaptar-se al moment de l’argentí i a les característiques de la plantilla. Suárez a la banda dreta és un bon jugador, i al centre és el millor. Messi al centre és el millor, i a la banda també.
Suárez ho fa tot bé en atac. I això que encara no ha marcat cap gol des que va debutar al Santiago Bernabéu. Contra el Sevilla, l’uruguaià va rebre d’esquena, es va regirar com ningú, pressionava com ningú, buscava la profunditat, accelerava i pausava, ajudava i s’oferia. Suárez va donar el gol de Rakitic en una demostració de tots els atributs que ha de tenir un davanter centre. Acceleració i desmarcatge a l’espai, pausa per buscar la millor opció i precisió per col·locar la pilota al cap del croat i certificar el triomf.
L’uruguaià aporta en atac, com va demostrar en la passada filtrada a Alba per sobre de la defensa, amb un toc precís i estètic amb l’exterior del peu, però suma moltíssim en defensa. Al quart d’hora va orientar la pressió per portar Nico Pareja a la banda, assenyalant-li la cova on volia dur-lo, i es va enfadar moltíssim amb Neymar per no haver ajudat i haver deixat escapar viu el sevillista. Caràcter.
Amb el futbol que vol Luis Enrique per al seu Barça, Suárez és el davanter ideal. I mentre ell es baralla, incansable i generós, amb els defenses rivals, Messi s’allunya de l’embut central per teixir complicitats amb Xavi, Alves i Neymar, i arribar per sorpresa al mig, aquest cop no com a fals davanter centre sinó com l’extrem més fals de la història.
