AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR

Socis resignats

Primer va ser el 4-4-2 per reforçar l’equip després de la marxa de Neymar. Després de recuperar el dibuix clàssic amb tres migcampistes, es va tornar a buscar el 4-4-2 en fase defensiva per protegir Messi i evitar-li qualsevol esforç. Ara hem vist com l’equip muta cap a un 4-2-3-1 per encaixar totes les peces, un canvi de model sense que hi hagi hagut pràcticament debat a l’opinió pública. Allunyats cada vegada més del joc que va fer únic al Barça, les noves variacions ja no es discuteixen i s’accepten amb resignació. S’han interioritzat. Els que defensaven portar la idea fins al final sembla que aquest cop han assumit la derrota. Almenys públicament. Aquest Barça, capaç de generar menys joc que el Sevilla però de golejar-lo 4-0, s’acosta cada vegada més al millor Madrid, un equip que guanya a les àrees, trencat en dues meitats en moltes fases del partit, i que viu de l’encert de Ter Stegen i sobretot de la famosa pegada.

Però diumenge no es va constatar només el canvi de paradigma sobre la gespa, també va ser un dia important a nivell institucional. El Barça va perdre una oportunitat d’or de reforçar els seus trets diferencials, de donar sentit al cada vegada més desgastat més que un club. El debat sobre el vot electrònic, amb un gran cinisme de la junta demonitzant-lo però alhora votant-hi a favor (un win-win ), no va permetre que el club es refermés en la seva condició de motor del canvi. Malgrat ser una joguina durant moltes dècades de l’ statu quo, el Barça ha anat moltíssimes vegades per davant de la societat, arrossegant l’opinió pública cap al canvi. Diumenge no va tocar. L’assemblea, sobirana, va tombar la proposta de Víctor Font.

Però el debat del vot electrònic hauria de ser la punta de llança d’un debat molt més profund per intentar enfortir els trets democràtics del club i allunyar-lo d’aquells que reneguen del canvi i viuen instaurats en l’obscurantisme. El Barça necessita canviar els mecanismes de control i fiscalització. L’assemblea és un desastre; no hi ha la representativitat que hauria de tenir un òrgan d’aquesta transcendència. Començant pel nombre -any rere any les juntes assumeixen que la participació és baixa, però ningú hi fa res- i acabant en qui són els representants dels socis que prenen les decisions que marquen el futur de l’entitat. Entre representants de penyes, membres de comissions i socis més antics, la representativitat no es correspon al que seria la massa social del club. El més preocupant és que tota aquella gent amb ganes de fer coses, que perden hores i hores debatent sobre el Barça, i no només sobre la pilota, quedi fora del procés de decisió. Però, esclar, incloure tota aquesta massa crítica implicaria posar en dubte l’statu quo vigent.