La bombolla del futbol

BarcelonaEl mateix dia que el futbolista Juan Mata es comprometia a donar l’1% del seu sou a un fons col·lectiu que utilitza el futbol com a eina de canvi, Neymar era presentat a París en la inversió més gran de la història del futbol, una operació que supera de llarg els 600 milions. Dues cares diametralment oposades d’un mateix esport. El fitxatge de Neymar pel PSG ha sigut el detonant d’un canvi de paradigma. El negoci evoluciona a tota velocitat. La bombolla del futbol creix a un ritme vertiginós.

L’any 2000, el brasiler Rivaldo es va convertir en el futbolista més ben pagat del món. El davanter blaugrana va passar a cobrar 6 milions, una xifra semblant a la del madridista Raúl i per sobre de les grans estrelles de l’encara dominant calcio italià: Batistuta i Del Piero. El llavors director general de la UEFA, Gerhard Aigner, advertia del perill que podien suposar els “excessos” salarials que hi començava a haver. Però no hi va haver aturador. Disset anys més tard un altre brasiler, Neymar, passarà a cobrar més de 60 milions bruts per temporada, gairebé onze vegades més que Rivaldo, i sense tenir en compte la multimilionària prima de fitxatge que acompanya l’operació.

En aquests mateixos anys, el Barça ha passat de tenir un pressupost de 105 milions l’any 2000 a superar lleugerament els 700 aquest últim curs: set vegades més, molt menys que l’increment salarial dels cracs. Aquell primer estiu del nou mil·leni, Luis Figo va marxar del Barça per aterrar al Madrid a canvi de 60 milions d’euros (més IVA). Ara la xifra s’eleva a 222 i multiplica per quatre el rècord que va suposar l’adeu del portuguès del Camp Nou. Florentino Pérez va ser qui va dinamitar el mercat, canviant les regles del joc, tot i que durant tres lustres els preus dels traspassos van mantenir-se bastant estables. Fins que aquest dijous, dipositant el xec a les oficines del Camp Nou, Neymar va duplicar el fitxatge de Paul Pogba pel United, que era de 105 milions.

Aquest creixement no es pot comparar amb el de cap altre esport. A la Fórmula 1, per exemple, l’any 2000 Ferrari va pagar a Michael Schumacher 36 milions, mentre que Fernando Alonso, enguany, és el més ben retribuït amb 38 milions. A la NBA els jugadors han vist com els sous pujaven progressivament, però sempre amb mesura. Kevin Garnett dominava el rànquing del 2000 amb 16,5 milions, molt menys dels 28 que guanyava Michael Jordan el 1998. Aquest 2017, Stephen Curry cobrarà 29 milions.

La NBA precisament és un dels referents on es mira periòdicament el futbol. La lliga nord-americana té fixat un límit salarial: els diners que cada franquícia poden destinar als sous dels jugadors. Tot està més regularitzat, i malgrat que hi ha escletxes legals, el marge de maniobra està més contingut. Per a Fernando Pons, responsable d’esports de la consultora Deloitte, la NBA “és un model a seguir per moltes raons”. “El topall salarial i altres mesures de control i equilibri són necessaris (imprescindibles) en un negoci on molts cops és el cor qui pren les decisions”, explica.

Les regles del fair play financer són insuficients per donar resposta als canvis que hi està havent al futbol amb l’entrada de nous propietaris com Nasser al-Khelaifi, president del PSG. “Els organismes internacionals haurien de posar-hi fre, s’estan trencant les regles del joc. Els diners provenen de països on no tenen el mateix significat que a Europa”, explica Ramon Adell, catedràtic d’economia i expresident de la Comissió Econòmica del Barça. Quan era al club va insistir en el perill que suposava l’increment constant de la massa salarial i, fins i tot, va patir pressions de tota mena per fitxar Arda Turan mentre presidia la gestora que va dirigir el club abans de les eleccions del 2015.

“No n’hi ha prou amb el que s’ha fet fins ara, s’han d’analitzar d’on provenen els diners d’alguns clubs. S’hauria de filar més prim amb el fair play financer, tot i que si es respectessin les regles actuals la bombolla no hauria d’esclatar”, afegeix el també catedràtic Carles Murillo, que considera que els nous actors que han entrat al futbol els últims anys “distorsionen el mercat”. Un fet que pot comportar que “els clubs de sempre, els històrics, quedin desplaçats a un segon pla”, mentre que els “nous rics” -de capital xinès o àrab- “tindran la gran hegemonia econòmica”, diu el professor José María Gay de Liébana.

Risc d’esclat

S’obre un nou “horitzó” on els organismes internacionals hauran de trobar l’equilibri entre les “exigències comercials” del negoci i la viabilitat “financera”, explica Pons. La llei “és massa jove” i permet “escletxes als propietaris dels clubs” per escapar-se del control regulador. “Les tendències de creixement són només comparables als valors de start-ups, és a dir, no assimilables a negocis tradicionals”, afegeix Pons.

Un dels altres riscos del negoci és la dependència dels ingressos per televisió. Tot i que per a clubs com el Barça i el Madrid és un percentatge baix, una gran part del creixement dels últims anys s’ha produït gràcies a l’augment d’ingressos per televisió. L’any 2000 a Espanya es pagaven 195 milions pel futbol; ara, prop de 1.500. “Com en qualsevol mercat, si les fonts de riquesa estan concentrades el risc és més elevat”, diu Murillo.

Tant Pons com Gay de Liébana coincideixen que l’operació Neymar marca un abans i un després. “L’impacte inflacionari pot ser terrorífic per a la bombolla”, diu el professor. I pot explotar. “Sens dubte, com tota bombolla”, assegura l’analista de Deloitte. “Neymar i el PSG compten ser campions de la Champions. O no. Simplement potser l’aspecte econòmic és més important que l’esportiu”, afegeix. De fet, segons Al-Khelaifi, al PSG li surten els números amb l’operació Neymar. “Per a nosaltres no és un fitxatge car, guanyarem més del que hem pagat”, deia sabedor que la seva bombolla no petarà mai, tot i que pot ajudar que uns altres, per no quedar-se enrere, puguin esclatar.