AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR...

Saber donar la cara pel Barça

ALBERT LLIMÓS
ALBERT LLIMÓS

Costa molt aguantar un Barça-Madrid a la llotja del Camp Nou. És un gran sacrifici. També viatjar pels Estats Units o el Japó allotjats en hotels luxosos i havent d’escoltar xerrades soporíferes de Bill Gates. Òbviament, afanyar-se a saludar els jugadors quan aixequen el títol de Copa al Wanda, baixant un parell d’esglaons per compartir el moment de glòria i fer-se’l seu, també és una tortura que no es mereix ni el pitjor dels enemics. És un esforç titànic. Per això, ser al Carlos Belmonte d’Albacete el dia que el filial es juga seguir a Segona A ja no es pot ni plantejar. On aniríem a parar...

És incomprensible que ningú al club alertés en les hores prèvies del partit que calia ser al costat dels jugadors del planter el dia que es podia viure de primera mà la part fosca del futbol, conèixer la derrota cruel. Cap directiu ni membre de la direcció esportiva va ser a Albacete el dia que l’equip de Garcia Pimienta -mal missatge a l’entrenador que s’asseurà a la banqueta l’any que ve- consumava el descens a Segona B. Les paraules han d’anar acompanyades de fets. Si el Barça s’omple la boca amb discursos grandiloqüents sobre La Masia, sobre la importància que tenen els jugadors de la casa per al projecte, els petits gestos com el de diumenge s’han de cuidar: s’ha de ser conseqüent i demostrar que es creu en el planter també en el terreny simbòlic. ¿O és que eren paraules buides, les que hem sentit durant els últims anys? D’entre la vintena de directius i executius de l’àrea esportiva, ¿de veritat que cap podia anar fins a terres manxegues i donar la cara?

Si el dia de demà Aleñá o Cucurella acaben arribant al primer equip, el dia que aquell directiu se sumi a la foto quan s’aixeca el títol, els jugadors estaran legitimats per enrecordar-se del que va passar uns anys abans a Albacete. A les bones i a les males.

Al Carlos Belmonte tocava ser-hi per explicar que darrere d’aquest descens hi pot haver alguna cosa positiva. Evidentment, el cost serà alt, però almenys desapareixerà el focus i la pressió disminuirà. Potser ara, sense l’enorme exigència de Segona, es rectifica l’erràtica política de fitxatges per al filial de l’últim curs, amb una munió de jugadors inoperants arribats al Miniestadi qui sap per a què. Futbolistes que no han aportat res, que han pres minuts de qualitat als joves i que de ben segur no van notar les absències a la llotja d’Albacete.