El futbol perd elegància
Barcelona“Per primera vegada vaig començar a creure que els estats d’ànim i la fortuna de l’Arsenal em reflectien d’alguna manera a mi”, escrivia l’any 1992 Nick Hornby a Fever Pitch, una oda a un club llegendari, en què els estats d’ànim venien marcats sobretot per misèries i doloroses derrotes. En quaranta anys, entre el 1950 i el 1990, l’Arsenal només havia aconseguit tres títols de Lliga.
Set anys més tard que Hornby homenatgés les sofertes graderies de Highbury, va aterrar a Londres de la mà del tècnic Arsène Wenger el jove Thierry Henry. Tot i que el Manchester United va continuar amb la seva dictadura, l’estat d’ànim dels gunners va canviar, la fortuna esquiva fins llavors va començar a ser aliada i es va obrir una escletxa d’esperança.
Després d’una primera Premier el 2002, Hornby va conèixer la perfecció la temporada 2003-04. L’Arsenal va guanyar la lliga sense perdre cap partit. Bergkamp, Vieira, Pirès, Cole, Ljungberg... i Henry, autor de 30 gols aquell curs, van formar un engranatge precís que va meravellar tot el Regne Unit i va encadenar 49 partits de lliga imbatut. Dos anys més tard, a París, aquell Arsenal, modern i alegre, volia despendre’s de la grisor que l’havia acompanyat durant l’última meitat de segle. No va poder. Sota la pluja de l’Stade de France el Barça va superar els londinencs gràcies als gols d’Eto’o i Belleti, però, sobretot, a les dues aturades de Valdés a Henry. Aquella nit el francès va començar a acomiadar-se de l’Arsenal. Si volia deixar la seva empremta a Europa havia de marxar, el club que havia descrit Hornby seguia present.
Després de vuit anys a Londres, on va marcar més de 200 gols, Henry va aterrar al Barça l’estiu del 2007 per 24 milions d’euros. En tres anys a Barcelona, l’espigat i elegant francès va guanyar tants títols (7) com en la seva llarga etapa a l’Arsenal. Però, sobretot, Henry va poder-se treure l’espina clavada de París. A Roma, contra el United -que tantes vegades havia frustrat el seu destí-, va poder aixecar per fi l’anhelada Champions.
A la maleta que es va endur a Nova York el 2010, quan va marxar als Red Bulls per culminar la seva carrera, també es va endur els dos gols al Bernabéu el maig del 2009, la nit del 2 a 6. A Nova York va tancar un cercle de vint anys com a professional que va iniciar-se a Mònaco i va passar també per Torí, una curta i decepcionant aventura al Juventus abans de saltar a Londres.
“Després de 20 anys he decidit retirar-me del futbol professional. Ha sigut un viatge increïble i m’agradaria donar les gràcies a tots els aficionats, companys i persones involucrades”, va dir el francès ahir a les xarxes socials per anunciar el seu adéu. El màxim golejador de la història del futbol francès va dir prou als 37 anys, castigat durant els últims mesos per un dolor al tendó d’Aquil·les.
La majoria dels seus excompanys van dir-li adéu ahir a través de les xarxes socials. Tots ells repetien una paraula a l’hora d’acomiadar-se: llegenda. Així el van definir Valdés, Bartra, Cesc i Bojan, entre molts altres. “El futbol et trobarà a faltar”, afegia Ronaldinho. Els petons al canell després d’un gol, les carreres d’esquena en les celebracions i les rosques inversemblants es van acabar ahir. El futbol ha perdut un dels jugadors més elegants dels últims temps.
