AL SOCI NO SE'L POT ENGANYAR...

Quan els futbolistes tenen por de parlar

No és gaire normal que futbolistes en actiu se signifiquin en qüestions polítiques, com Granell

He tingut la temptació d’escriure sobre la final de Copa del Rei de bàsquet i els esperpèntics segons final. Però és tan ridícul el que està fent el Madrid que no cal entrar-hi més. Crec que qualsevol persona adulta, sense bufanda lligada al front, veu la hipocresia que hi ha en les queixes dels blancs. El que és una vergonya, admirat Felipe Reyes, és que el madridisme i els seus servils altaveus posin el crit al cel per l’última jugada i obviïn l’agressió de Randolph a Singleton. Us hauria de caure la cara de vergonya a tots.

També he tingut la temptació de situar el focus en el rècord d’expulsions de Sergio Ramos, però veure’l barbutir mentre enfila el túnel de vestidors abans d’hora ja forma part de la normalitat. El que, en canvi, no és tan normal és que els futbolistes en actiu se signifiquin en qüestions polítiques. Després que ho fessin els bascos en favor dels presos polítics, diumenge ho va fer el capità del Girona, Àlex Granell. I a sobre al Bernabéu. I a sobre després de guanyar-hi.  “Aquesta victòria és una manera de mostrar el nostre suport als polítics jutjats injustament”, va dir Granell. Per fi algú amb altaveus dins del món de l’esport català parla clar. Tot i que, de fet, el gironí simplement va reflectir el que pensen 3 de cada 4 ciutadans d’aquest país. Ja tocava que algú s’allunyés de tòpics per por de les represàlies.

Fa uns mesos vaig llegir l’admirada Laura Ràfols parlant sobre la necessitat dels esportistes de preservar la seva intimitat política. En això hi discrepo. L’exportera blaugrana escrivia a l’ARA un argument sòlid sobre per què els futbolistes molts cops no volen significar-se políticament. “Si parlem sobre el que pensem, es passa de jutjar-nos pel que fem com a esportistes a criticar-nos pel que pensem”, deia ella. De raó no n'hi falta. Però crec que la dimensió social de l’esport –especialment del futbol– els obliga precisament a parlar amb claredat. La seva opinió, només faltaria, és una més, i segur que la majoria de cops les seves paraules no tenen el robust argumentari de catedràtics o especialistes experts en la matèria. Però, tot i això, els esportistes tenen un altaveu molt potent i, per tant, han de saber usar-lo amb determinació i alhora responsabilitat. Fins que no puguin parlar sense por de les represàlies de marques, federacions o clubs no serem una societat madura en què es respecti la llibertat d’expressió. I ja m’anticipo: el futbol és política. Sempre ho ha sigut. I compte amb aquells que no opinen sobre un tema perquè no es volen polititzar: el silenci també és posicionar-se, és preservar l’'status quo'.