BARÇA

La impotència de Messi

Veure l’ocàs d’algú a qui has admirat és molt dolorós. El mite trontolla, malgrat saber que el pas del temps tornarà a ordenar tots els records. Veure la impotència de Leo Messi sobre el terreny de joc és colpidor. Cada pilota perduda és una fiblada. Cada dríbling errat una ganyota. Ja no és el futbolista omnipresent que governava els partits caminant, el jugador més determinant a l’àrea sense ser davanter, l’home que millor ha entès la relació espai-temps en aquest esport. Veure’l deambular sobre la gespa sense poder exercir el seu magnetisme és demolidor.

Fins fa poc, les misèries de la institució s’amagaven darrere del seu talent. Tot i que el Barça va assaborir el regust amarg de la derrota repetidament a Europa, l’argentí acostumava a aportar la dosi de dignitat, seguia sent el millor també en la derrota. Ara ni això, ara és una ànima trista que ja no és capaç d’aturar la descomposició del club. Messi està col·lapsat. En part per la càrrega que significa una carrera insostenible, amb 15 anys ininterromputs sent el millor cada partit, sent Maradona cada cap de setmana. Això té un desgast físic i mental inimaginable. I més amb 33 anys. Però, sobretot, la saturació s’explica perquè durant els últims anys se l’ha envoltat de vulgaritat (mediocritat, segons el gran Martín Caparrós en l’article "El rey desnudo"). Ens han robat l’oportunitat de gaudir-ne fins al final, li han esborrat el somriure a còpia de males decisions.

Sabíem que algun dia l’argentí mostraria la seva cara més terrenal, però aquesta imatge ens quedava lluny. El seu últim viatge el visualitzàvem des de la posició del mestratge: un Messi que havia de ser l’element d’unió entre dues generacions, el guia que permetés l’enlairament de la nova fornada. Però no ens esperàvem que aquesta transició fos tan depriment. Ja no pels resultats, que podia passar, sinó per la proposta futbolística. El Barça és un equip trist, no diverteix, no transmet, i això que Messi sempre havia sigut el millor perquè gaudia com un nen, perquè tot i ser un producte de La Masia el seu futbol tenia molt del carrer.

A Messi se l’ha de poder criticar. I se li ha de poder exigir més. O no se li ha de permetre que deixi un nen de 17 anys com Pedri assumint la responsabilitat davant dels mitjans després de perdre al Wanda. I alhora hem de ser conscients que no tornarem a veure mai més algunes de les imatges que ha immortalitzat en el nostre imaginari futbolístic. Aquell Messi no tornarà. Però la seva davallada té més a veure amb la incapacitat del club –directiva i entrenadors– per crear-li un bon ecosistema que no pas amb la seva edat. Amb la intel·ligència futbolística i eltalent que té, el declivi encara estava lluny. Veure’l impotent en el millor club del món, el club més ric, els dels 1.000 milions, té un mèrit increïble.