Aquesta història ja l’hem vist abans. No fa molt, fa tot just 6 anys. Llavors, ho vam qualificar d’autocomplaença. Avui, es podria titllar d’apatia. El Barça navega sense rumb, sense caràcter ni lideratge, sense il·lusió ni convicció. Els ulls no brillen, no hi ha guspira en la mirada. L’equip ja fa setmanes que ha dit prou, i només la seva qualitat indiscutible ha permès estirar l’agonia una mica més.
Contra el Getafe, esgotant les darreres opcions per continuar lluitant per la Lliga, el Barça va caure de genolls a terra. Rendit. Desfet. Cansat. El vestidor ni es va rebel·lar, va agafar-se a la llei del mínim esforç per superar el Getafe, fins que en el temps afegit Lafita va colpejar durament, oferint un final amarg, poètic fins i tot, en sintonia amb la dinàmica de tota la temporada a nivell esportiu i institucional.
Tot i la crueltat del dolorós epíleg viscut en aquest final de curs, el Camp Nou no va retronar molest ni iracund. Al contrari. Mocadors residuals, crits tímids. Apatia. El públic de l’estadi fa temps que va dir prou, ha tingut pocs elements als quals aferrar-se, res per creure fins al final i empènyer l’equip amb els seus càntics de suport. La gent fa setmanes que pensa més en el futur, en el que vindrà l’any que ve, que no pas en el present, cansós, gris i pla.
La deriva actual recorda el que va passar al final de l’era Rijkaard. Lafita no és Sobis, per descomptat, però tant llavors com ara els mals de l’equip s’han amagat durant massa temps, evitant unes correccions indispensables per regenerar i sacsejar el grup. Els canvis arribaran novament tard. Amb Joan Laporta de president, les respostes al que es reclamava al camp es van posposar dues temporades. El mateix que ha succeït amb aquesta directiva. Perquè en un i altre cas, tant si parlem d’autocomplaença com d’apatia, no hem de mirar únicament al terreny de joc. La mirada també es pot elevar més cap a dalt, allà on es prenen les decisions. L’omissió també és un error, que penalitza lentament.
El crèdit que es mereix aquest vestidor, com passava amb els Ronaldinho i companyia, obligava a no precipitar-se a l’hora de fer una remodelació profunda, però el respecte reverencial a uns jugadors únics ha allargat la decadència i en fa més difícil la regeneració. No sempre sorgirà un Pep Guardiola redemptor i de l’ostracisme es passarà als 6 títols. Allò és irrepetible. Ara cal encertar amb les altes i les baixes perquè l’equip torni a creure-hi, però sobretot cal creure en allò que t’ha fet gran durant els últims 25 anys. Ser valent i reclamar un canvi profund no implica trencar amb el teu passat, amb el que fan a la Ciutat Esportiva tots els equips per continuar nodrint la primera plantilla. Toca buscar solucions des de la banqueta, al futbol que ara regna a Europa.
