04/06/2015

Un mocador per dir adéu a centenars de sessions de vídeo

3 min
Josep Maria Bartomeu i l’homenatjat Xavi Hernández saludant Andrés Iniesta abans  del parlament del manxec.

BarcelonaEl mocador se’l va quedar Xavi. Un tros de tela blanc que va recollir la intensitat del moment, els sentiments acumulats durant vint-i-quatre anys portant la samarreta del Barça. Un mocador que va treure Josep Maria Bartomeu i el va cedir a un Xavi superat per l’emoció de les paraules del seu amic Andrés Iniesta, culpable de les primeres llàgrimes.

Aquest cop el de Terrassa estava superat com mai. Riu-te’n de Stamford Bridge el 2009 o el Santiago Bernabéu a principis de mil·lenni. Davant seu, Xavi tenia un rival desconegut fins ara, més complicat d’afrontar que tots els equips que han anat sucumbint al seu futbol: la història del Barça dels últims vint-i-cinc anys era davant seu, rendida a la seva figura, una història en la qual Xavi ha fet de fil conductor. A la tarima de l’Auditori 1899, on s’asseia emocionat i neguitós, no podia alçar el cap abans de rebre la pilota, ni girar-se cap a un costat i un altre protegint l’esfèrica. L’escenari era nou. Acostumat a ser al centre dels focus amb la pilota als peus, i no amb el micròfon, començava a assumir que estava escrivint l’última pàgina. Per això va decidir escriure’s el parlament: un discurs per tancar 17 anys al primer equip i en què no podia oblidar-se ningú.

Se’l veia desbordat com poques vegades. Si aixecava la mirada a l’esquerra hi trobava els seus companys de vestidor i el cos tècnic de Luis Enrique. Al davant, Laporta, Cruyff i Villar, una tripleta que espanta més que la BBC del Madrid. A la dreta, família i amics. Hi eren gairebé tots, malgrat que alguns van perdre-s’ho pel control antidopatge de la UEFA, sempre oportú, que va privar Messi, Ter Stegen i Rakitic d’assistir al comiat del seu company.

Una menció especial

“Qui està realment agraït sóc jo. Gràcies al Barça”, va dir l’egarenc a l’inici del seu parlament, abans de repassar un per un tots els noms per no deixar-se’n cap en una jornada especial com la d’ahir. Era un gràcies amb aroma de futbol i hi va destacar la reverència absoluta a l’home que més li ha ensenyat en la seva dilatada trajectòria, Joan Vilà. L’actual director de metodologia estava amagat darrere de les personalitats, dels que s’enduen els flaixos, en l’ombra protectora on acostumen a mantenir-se els formadors, els que sembren la llavor i cauen molts cops en l’oblit. Amb Xavi, no. “Sóc el que sóc gràcies a tu. Tot m’ho vas ensenyar tu”, va reconèixer amb franquesa. Vilà, guardià de l’essència futbolística del Barça, encaixava amb dificultat les paraules del seu alumne avantatjat, la figura en què Vilà va projectar els seus anhels i va dipositar els conceptes futbolístics modelats durant 40 anys de vida dedicada al Barça. “En Xavi hi he projectat els meus somnis com a jugador”, reconeixia el formador quan l’Auditori s’havia buidat, abans de tornar-se’n a l’ombra de la Ciutat Esportiva. Xavi és l’obra perfecta de Vilà: en ell va centrar tots les seus esforços. “Vam fer centenars de sessions de vídeos individualitzades”, explicava Vilà. Xavi es mereixia un tracte diferent perquè tenia una mirada diferent de la de la resta. Per això es tancaven durant hores i hores en una habitació per parlar de futbol, per educar una mirada privilegiada a través de llargues sessions de vídeo.

Els ulls que va educar Vilà es van humitejar ahir per culpa d’un jugador similar, Andrés Iniesta. El manxec, també amb l’escrit preparat a la butxaca, va arrencar les primeres llàgrimes, abans que un vídeo d’homenatge requerís el mocador de Bartomeu, quan les llàgrimes se li acumulaven al rostre. “Gràcies per pensar sempre en el grup més que en tu”, va dir el de Fuentealbilla, portaveu de la plantilla, l’encarregat de recordar a tot l’auditori que Xavi sempre era qui aportava “la memòria històrica” indispensable per recordar al grup la dificultat del triomf. “Tots els que et coneixem sabem que tornaràs”, va sentenciar el manxec abans de fondre’s en una sentida abraçada amb el seu amic.

Xavi se’n va un temps, però la seva mirada privilegiada tornarà. “Abans de marxar espero tornar a aixecar una altra copa a Berlín, espero que no sigui un adéu, sinó un fins aviat”, va llançar, sense ventar el mocador de Bartomeu a l’aire en senyal de comiat. El d’ahir no era un adéu.

stats