Un nen perseguit que només vol ser futbolista

Barcelona“Aquella nit no vaig dormir. Em vaig passar un dia sencer al llit pensant en tot el que m’havia passat, m’havia fet adult de sobte”. Patrice Sousia va tornar a dormir a La Masia una nit de finals de gener d’aquest 2017. Deixava enrere un malson de gairebé tres anys, des que la FIFA va sancionar el Barça per les irregularitats en els fitxatges de menors. Un any després d’aquella nit d’insomni que també li va permetre recuperar el somriure, la gran víctima pel càstig de la FIFA encara viu a La Masia. Ho fa a l’habitació 223, i comparteix confidències amb el juvenil Labinot Kabashi. Sousia, però, ja no juga al Barça.

El Patrice va tornar a Barcelona amb ganes de menjar-se el món. Ja tenia 18 anys. Podia recuperar els més dos anys i mig perduts per culpa de la sanció que el va obligar a separar-se del club que l’havia portat a Europa quan tenia 13 anys. Després de la interminable burocràcia, per fi, a finals de febrer, va tornar a posar-se la samarreta del Barça. “Vam anar al torneig del MIC i vaig jugar poc, però no em vaig enfadar perquè sabia d’on venia, sabia tot el que m’havia passat i necessitava treure-m’ho del cap”, explica amb certa resignació. Portava massa temps allunyat dels seus companys, i havia d’assumir que aquell càstig tenia un preu. Un preu alt. El tren anava a una altra velocitat.

Acabada la temporada, just abans de l’estiu, la direcció esportiva es va reunir amb ell per plantejar els escenaris de futur. En aquella trobada hi havia Pep Segura, el mànager esportiu; Quique Álvarez, llavors entrenador del juvenil; Denis Silva, que havia conegut el Patrice a l’infantil, i l’agent del jugador, Albert Botines. “Vaig jugar tres mesos i al final de temporada em van dir que em cedirien”, recorda. La decisió no estava presa, encara, però la possibilitat de marxar per recuperar sensacions va castigar el Patrice durant tot l’estiu. No s’ho podia treure del cap. Com cada període de vacances, va marxar a Douala per passar unes setmanes amb la seva família al Camerun. No va ser fàcil. La idea que li havien plantejat es repetia com un martelleig constant i molest. Una idea que es va confirmar al cap d’unes setmanes. “No em podia imaginar que m’ho dirien -reconeix dolgut-. Si van decidir que em donaven un any i mig era perquè em pogués recuperar. Com ho puc demostrar amb només tres mesos?”, lamenta.

El Cornellà i la Damm van interessar-se en ell, i aconsellat pel seu representant van decidir plegats apostar pels cervesers. Ha sigut un inici de curs dur. Sumen només dues victòries, tot i que la majoria de partits han caigut per la mínima. A la seva nova casa, però, hi ha trobat la complicitat de l’exblaugrana Roger Garcia, el seu tècnic. “M’ha ajudat moltíssim, no deixa que abaixi el cap, em diu que l’equip em necessita”.

Per al Patrice marxar cedit era un pas enrere. Una decisió presa a contracor. El 30 de juny acaba contracte i sap que serà molt difícil que pugui seguir jugant al Barça, on hauria de jugar al filial i convertir-se en professional. Però tot i que les perspectives no són gaire bones, hi ha qui li manté viva l’esperança. Gent com Guillermo Amor o el mateix Denis Silva -“és el míster que porto al cor”- continuen cuidant-lo. “M’han dit que m’han vingut a veure jugar a la Damm”, explica orgullós, aparcant per un moment la tristor dels records. L’edat, les ganes, la responsabilitat... fan que li costi més assumir la decisió. Els que el coneixen, però, saben que quan agafi “perspectiva”, amb el pas del temps, s’adonarà que no podrà “culpar” el Barça. “El club no podia fer res més. El més fàcil hauria sigut tornar-lo al seu país”, asseguren. Però el del Patrice -tot i que Bartomeu no hi ha parlat ni tampoc ho ha fet cap jugador de la primera plantilla-és un “cas especial”. I ho continuarà sent a partir del 30 de juny del 2018. Al club es miraran amb un “carinyo especial” el seu futur. “És un tema delicat” que caldrà estudiar, no només des del vessant futbolístic. “Ni l’hem deixat sol ni el deixarem sol”, sentencien convençuts.

Tornar a ser futbolista

“¿A qui va fer més mal la FIFA: al Patrice persona o el Patrice jugador?” Tot i estar sol a Barcelona, tot i que va haver d’esborrar qualsevol lligam amb el Barça com si es tractés d’un proscrit, no dubta ni un instant. “Al futbolista. El Patrice persona és més fort. Aquells dos anys i mig vaig perdre moltes coses, van ser un malson. Quan vaig tornar a jugar vaig veure que no podia”. Només els escollits arriben a la meta. Qualsevol entrebanc, per petit que sigui, pot truncar el teu somni. A ell l’entrebanc li va arribar d’un despatx que no va tenir en compte qui s’amagava darrere aquell expedient. Li va arribar sense que en tingués cap culpa. “Ara noto pressió. Sempre que tinc la pilota penso molt. Abans anava endavant, directe cap a porteria. Ara penso massa, em noto nerviós, penso que he de demostrar coses”, explica amb la mirada perduda. Això sí, quan aixeca els ulls i mira fixament, el to canvia. “Soc un lluitador. Confio en mi. Quan camino i penso, sé d’on vinc. Vull ser feliç, tornar a ser el nen que era, i sé que me’n sortiré, si no és al Barça en un altre lloc”, afirma amb seguretat. “Ha de dominar les ganes, ser ell mateix i no voler fer més. Després de tant de temps sense competir, quan alguna cosa no li surt abaixa el cap”, explica Roger Garcia, l’encarregat a la Damm de fer-lo tocar “de peus a terra” i deixar-li clar que “molts altres no han tingut mai l’oportunitat de jugar al Barça”.

A més de 4.000 quilòmetres de casa, sent encara un adolescent, el Patrice va veure com el seu món “es va apagar” de sobte. “No sabia què fer, em passava el dia pensant”. La FIFA l’acabava d’expulsar de La Masia, i la vida el colpejava des del Camerún: va perdre una germana poc després. El seu cas era molt diferent del d’altres futbolistes afectats per la sanció, que van poder-se recolzar en la família o buscar alternatives. Ell provenia d’una família humil del Camerun, ara amb 7 germans, i estava completament sol a Barcelona. De cop i volta va haver de trencar qualsevol lligam amb el Barça. Ja no va poder tornar a l’habitació de La Masia que compartia amb Monchu Rodríguez, Èric Montes i Bobby Adekanye. La FIFA no en tenia prou no deixant-lo jugar. El càstig havia de ser exemplar. “Quan anava a la Ciutat Esportiva a veure els seus companys no podia ni anar vestit del Barça”, recorda una de les persones que més bé el coneix: “És qui més va patir el tema FIFA amb diferència”.

L’estiu del 2015, quan va tornar de Douala, va deixar la motxilla a la Ciutat Esportiva i va començar la seva nova vida, sempre al voltant del Barça, mai vinculada al Barça directament. Va estar-se unes quantes setmanes vivint a casa del seu millor amic, l’Álex Collado, en un pis a prop de la Ciutat Esportiva. “La seva família és qui més em va ajudar”, recorda. Sobretot la Susana, la mare, que intentava combatre la tristesa que tenia aquell noi de 16 anys que no aconseguia trobar respostes a tot el que l’envoltava. Si compartint habitació amb l’Álex Collado va enfortir l’amistat, a la residència per a esportistes Joaquim Blume d’Esplugues va conèixer la solitud. Almenys durant uns mesos. Era un món estrany per a ell. “No parlava gaire, els primers dies menjava en un racó, apartat, sempre pendent del mòbil”, explica un dels residents que va intentar que aquella figura solitària s’integrés al grup. El Marc Biendicho, un any més jove que el Patrice, i els seus companys de voleibol van buscar un acostament. Va costar, però a finals d’any es passaven “les nits jugant a la Play”.

El substitut de Brahim

El Patrice veia el final del túnel. Estava a punt de complir 18 anys. Deixaria enrere aquells dos any i mig de frustració. “Havia deixat la família per complir un somni i l’hi havien trencat”, resumeixen des del seu entorn. Va tornar al Barça amb ganes de reivindicar-se, de tornar a ser aquell davanter “veloç, amb gol i lluitador” -com es defineix ell mateix- que va debutar a l’infantil A, ja començada la Lliga, amb un gol en el derbi contra l’Espanyol. Va arribar en el lloc de Brahim, la perla del Manchester City que el Barça va intentar fitxar dos cops al Màlaga aquell any -quan estava tot “pràcticament tancat”, però, l’operació es va truncar-. El Barça necessitava un davanter i va aparèixer Sousia a través de la Fundació Eto’o.

Però tres anys aturat castiguen fins i tot els més voluntariosos. Els que l’estimen van decidir que la millor opció era anar a un lloc on tingués minuts, molt més cars al Barça. La porta de La Masia, però, no es va tancar del tot per al Patrice. Segueix dormint-hi, cobra uns diners -que envia majoritàriament a la família- i està estudiant el segon curs d’entrenadors que organitza el Barça. El compromís amb el Patrice persona, per tot el que va suposar el seu cas, és fins i tot més gran que amb el Patrice futbolista. Tot i que ell encara no ho entengui. “Si no segueixo aquí, me’n vaig lluny, no vull quedar-me aquí a Catalunya, m’agradaria buscar-me la vida fora. Vull trencar amb el passat”. França, Bèlgica i sobretot Holanda són els somnis si la porta del Barça es tanca. Abans, passaran moltes coses: Patrice Sousia és un símbol massa gran.