Florentino Pérez és una de les figures més poderoses i ambicioses de l’estat espanyol, un oponent dur quan es col·loca a l’altre costat del taulell, capaç d’edificar un imperi empresarial del no res. “Va comprar per una pesseta Construccions Padrós” i en uns anys “va passar a tenir una de les constructores més grans del món”, remarquen els seus amics. Els tentacles del president blanc són llargs, i arriben a totes les esferes de poder, des de la mateixa Moncloa i els ministres que fan cua a la llotja del Santiago Bernabéu cada cap de setmana fins a l’Advocacia de l’Estat, on mana l’exsecretària del Madrid Marta Silva, la figura que cada vegada que hi ha una novetat en el cas Neymar fa que als dirigents blaugranes pensin en Florentino. Tot i aquesta ascendència, des que va aterrar al Bernabéu, el Barça ha viscut l’època de màxima esplendor esportiva. El model de negoci de Florentino trontolla, i hi ha moltes ombres sobre la gestió, també en el terreny econòmic, la gran bandera del president d’ACS.

Menys Copes des del 2000

Al Barça no li ha anat malament amb ell a la llotja del Bernabéu. Florentino va aterrar el 16 de juliol del 2000 al Madrid, i en va marxar precipitadament sis anys més tard. L’1 de juny del 2009 va tornar com a salvador del madridisme i va invertir més de 300 milions en un sol estiu per competir contra l’equip de Pep Guardiola. Sota la seva presidència, el Madrid ha guanyat 14 títols, i el Barça, 21. En bàsquet, la mateixa tendència: 18 per als catalans, 11 per als blancs. A més, com a entitat poliesportiva que és, l’entitat blaugrana suma 86 títols més durant els dotze anys de gestió de Florentino. I això no surt gratis: el Barça destina entre 12 i 15 milions a aquestes seccions, uns recursos que el Madrid pot destinar al futbol.

L’hegemonia culer ha coincidit en un moment que els dos clubs s’han aferrat a models de gestió antagònics. El que abans feia el Madrid ho fa el Barça des de Johan Cruyff, explica l’economista Albert Deulofeu: “Al Barça no hi havia convicció a treure talent de La Masia, i Cruyff ho va corregir. El Madrid, en canvi, confiava en el planter i fitxava espanyols i, quan Florentino va arribar, tot això es va anar diluint, es va carregar un model que funcionava”.

Utilitzar el talonari

El model de Florentino, que va viure el seu màxim exponent durant l’era dels galàctics, ha acabant suposant unes inversions rècord en fitxatges. Segons les memòries econòmiques del mateix Madrid, Floretino s’ha gastat més de 1.500 milions en jugadors. Una quantitat a la qual es podrien afegir les compres d’aquest estiu. “Creu en els grans fitxatges, que generen la necessitat de més ingressos. En els últims anys, però, ha hagut de vendre jugadors que estaven en un gran moment, com Ozil i Di María. Per fitxar ha de vendre necessàriament, i això també està passant ara al Barça”, argumenta Deulofeu. En els últims dos exercicis, de fet, el Madrid ha venut per valor de 102 i 114 milions i, durant l’era Florentino, aquesta xifra augmenta fins als 640 milions.

Després de cinc anys obtenint beneficis cada 30 de juny -129 milions des del 2009 si es resten les vendes de jugadors-, aquest any el Madrid hauria tingut 5 milions de pèrdues si només s’haguessin tingut en compte els ingressos ordinaris. Al Barça també hauria passat el mateix, conseqüència del triplet, i s’haurien perdut 2,5 milions, segons recull la memòria econòmica. Per abordar les grans inversions que estan fent tots dos, i tal com està el mercat, han de vendre. A més, el Barça ha entrat a jugar la mateixa partida, i en un estira-i-arronsa amb Florentino li ha arrabassat Neymar i Luis Suárez a preu d’or.

L’any 2000, després de les presidències de Lorenzo Sanz i Josep Lluís Núñez, els dos clubs tenien uns ingressos idèntics: 118 milions. Quinze anys més tard, el Madrid arriba als 660 milions, mentre que el Barça es queda en 608. Això sí, els culers van viure estancats tres anys -durant el mandat de Joan Gaspart es van obenir 110, 139 i 123 milions-, i el club no va fer un salt qualitatiu fins a l’arribada de Joan Laporta i el cercle virtuós.

Tot i que el Madrid és qui més ingressa, quan es mira la lletra petita la cosa s’equipara. Els ingressos ordinaris dels blancs són de 577 milions; els del Barça, 555. El plus del Madrid arriba per les vendes de futbolistes i ingressos extraordinaris. El curs passat, per exemple, van obtenir el mateix en mèdia (163 milions) i pràcticament el mateix en màrqueting (211 el Madrid, 225 el Barça). Aquests 22 milions de diferència pel que fa als ingressos ordinaris responen a dos motius. En primer lloc, i a diferència del Barça, els blancs gestionen part dels drets d’imatge dels futbolistes, un risc que els permet facturar més, però també tenir més despesa. I, en segon lloc, el Madrid comptabilitza diferent les vendes d’Adidas, ho fa en brut (més ingressos, més despeses), i el Barça només comptabilitza els guanys nets que obté de Nike. Al Camp Nou xifren en 20 milions aquesta diferència.

“Pensava que canviaria el futbol, i el futbol el va canviar a ell”, explicava en un reportatge de l’ARA un empresari que coneix molt bé Florentino. El seu model de negoci d’ACS no es pot traslladar al Madrid. Si la pilota no entra, no es venen samarretes. El president blanc ha reduït el deute net del Madrid de 162 a 96 milions (el Barça en té 328), és el que més ingressa, i cada any llueix beneficis davant els compromissaris. Ara bé, sense els gairebé 500 milions del que es va anomenar pelotazo, un polèmic intercanvi amb la Comunitat de Madrid i l’Ajuntament d’Alberto Ruiz-Gallardón, ¿aquest model hauria sigut possible? La gestió de Florentino té ombres que van molt més enllà d’ajuntar-se amb José Mourinho, canviar d’entrenadors cada any o entendre el futbol com un intercanvi de cromos.

Florentino ha patit el millor Barça. Al Camp Nou es va creure en una idea i La Masia ha aguantat les batzegades del gran magnat de la construcció.