Una setmana i quatre raons per a Bartomeu

BarcelonaEl futbol és molt capritxós. Un Barça en descomposició arrencava la jornada de Lliga amb xiulets a la llotja i crits de “Bartomeu dimissió”, però poques hores després recuperava el lideratge després de golejar 5 a 0 l’Eibar i veure com el Madrid perdia contra el Llevant. Els tentacles de Florentino no arriben a tot arreu.

Fa dies que situàvem aquesta setmana com a clau per al futur de Bartomeu, perquè tots plegats teníem molt clar que els partits contra el Nàpols i el Madrid marcarien la continuïtat del president al capdavant del Barça. Malgrat que a la junta de divendres passat hi va haver pressions importants perquè reconsiderés la seva posició i fes un pas al costat, cada vegada tinc més clar que aguantarà tant com pugui. Només un daltabaix gegantí s’enduria Bartomeu: hi hauria d’haver una mocadorada molt més sonada que la que hi va haver dissabte per veure com l’actual president convoca eleccions i cedeix la poltrona a un dels seus. Per molts i diferents motius.

Primer, perquè a diferència del 2015, quan va convocar comicis anticipats, ara se sent legitimat per uns incontestables resultats electorals. Segon, perquè té una capacitat d’encaixar cops admirable. A Bartomeu, parapetat rere aquell somriure indesxifrable, sembla que tot li rellisca, malgrat que és segur que, com va reconèixer ahir Piqué, les crítiques gairebé generalitzades de l’entorn pel tema xarxes li han fet mal. Tercer, hi ha massa en joc. Aquesta junta, més enllà de l’aposta decidida pel futbol femení i la feina en l’àrea digital, ho fia tot a una carta, l’Espai Barça. El llegat de Bartomeu serà el nou Camp Nou i, per tant, no deixaran que arribi algú de fora per esborrar-los de la història i no permetre’ls dirigir aquesta obra faraònica. És un punt vital, perquè el futur del nou estadi dependrà de la decisió dels socis, que hauran de ser consultats en assemblea i això pot ser una nova prova de foc per a la junta actual. Malgrat que les assemblees s’han controlat bastant bé des del poder, convocar-la en un moment de crispació i ganes de canvi pot tirar per terra el projecte.

Finalment, no han tingut temps de preparar el candidat continuista. Com totes les juntes, volen perpetuar el seu model en el poder i evitar així que els puguin fer pagar amb la mateixa moneda que ells es van cobrar el 2010, quan van engegar l’acció de responsabilitat contra la junta de Laporta. Necessiten temps per definir un candidat creïble, per posar en marxa el seu engranatge mediàtic perquè la gent el conegui, ja sigui algú de dins -jo no posaria les mans al foc per Emili Rousaud, sinó que estaria atent a altres figures com Xavier Vilajoana- o des de fora -caldrà veure si Jordi Roche accepta la benedicció de Sandro Rosell.