10/12/2018

La veu de Lluís Flaquer

2 min
D'esquerra a dreta, Gerard Romero, Sique Rodríguez, Lluís Flaquer i Joaquim Maria Puyal, en una imatge d'arxiu

Periodista i escriptorAmb el Barça ja classificat per als vuitens de final de la Champions, permeteu-me sortir per la tangent per parlar de relats i mirades. La majoria dels que llegireu aquestes línies heu mirat, comprès i estimat el Barça a través dels ulls de periodistes que han ajudat a crear la identitat del club. Són els constructors del relat, gent que ha donat significat i forma al que feien els futbolistes sobre la gespa, al que feien i desfeien els directius a la llotja.

La prosa durant aquests últims vint anys l’ha escrit Ramon Besa a 'El País'. Llegir els seus textos ha sigut i continua sent el fil conductor per entendre la idiosincràsia d’aquest club ancorat en dues ànimes irreconciliables –i que segueixi així, perquè la grandesa del Barça parteix d’aquesta dualitat–. Besa va agafar el relleu a la mirada privilegiada de Manuel Vázquez Montalbán, el gran relator blaugrana durant la segona meitat de segle XX. Fins a la seva irrupció, el Barça va ser un club orfe durant molts anys de prosa, o si més no la prosa que hi havia vivia sempre a la penombra del Madrid i els temps de foscor del règim franquista.

I si la prosa era escassa, la veu era inexistent. Fins que va aparèixer Joaquim Maria Puyal per dotar el Barça de la musicalitat que li faltava. L’imaginari culer se sent amb la veu de fons de Puyal. Ell va modernitzar el Barça a través de les seves narracions. La seva empremta no només va ser periodística: va incidir en el club mateix. Més enllà de normalitzar el català en l’esfera pública, d’innovar i buscar la perfecció en cada transmissió, va ajudar a construir el que és avui el Barça, una mirada complementària a la de Montalbán i Besa. Ara, sense Puyal, Joan Maria Pou i Ricard Torquemada –quin repte!– han d’omplir aquest buit. Ells dos i Lluís Flaquer, 'Flaki', que ja porta gairebé una dècada sent la veu del Barça per a Espanya a la SER.

Diumenge, escoltant la narració de la final de la Libertadores, vaig ser conscient que en molts partits hi ha més futbol en la veu de Flaquer que sobre la mateixa gespa. La capacitat d’emocionar de les seves narracions és incomparable. És segurament el millor narrador d’Espanya en molt de temps. I és la veu del Barça cada cap de setmana. És l’home encarregat de posar el verb a les genialitats d’aquesta generació irrepetible. El gol, aquest instant fugaç i efímer, convertit en immortal amb les seves narracions. D’aquí vint, trenta o seixanta anys, la seva veu seguirà retronant per acompanyar el futbol etern de Messi.

L’argentí és irrepetible, el màxim exponent d’una llarga llista de futbolistes que han fet gran el Barça, però que no s’entén sense la mirada privilegiada dels Montalbán, Besa, Puyal, Flaquer i tants altres. Ells han sigut els ulls per a molts culers, els encarregats de dimensionar el relat que els Messi, Guardiola i Cruyff han escrit amb la seva genialitat.

stats