Les cares noves no canvien els problemes a domicili

BarcelonaJugar lluny del Camp Nou a la Lliga de Campions continua sent un malson per al Barça. Debutar sense Messi i amb els nous fitxatges acabant-se d’acoblar a l’equip en un estadi com el del Borussia Dortmund no era un escenari fàcil, però és que a la màxima competició de clubs europeus toca jugar en camps hostils i on el públic anima els seus jugadors com si fossin davant d’una lluita de gladiadors. No fa tants anys el Barça tenia trams en què patia als estadis rivals dels principals clubs europeus, però també minuts en què sotmetia el rival amb el seu joc.

És injust estar comparant eternament el Barça de Valverde amb el d’aquella època en què es van alçar les Champions de Roma (2009) i del nou Wembley (2011), però si el comparem amb el de la temporada passada o amb el del primer curs del Txingurri, en el primer desplaçament a domicili a la Champions es van veure molts dels mals que l’equip ha estat exhibint els últims anys lluny de casa, ja abans de l’arribada de Valverde. Rigidesa ofensiva -Suárez no n’és l’únic culpable, però ja acumula quatre anys sense fer gol a la Champions a domicili-, massa moments de patiment i submissió a la proposta futbolística del rival.

Ahir a Dortmund vam tornar a veure un Barça gris i previsible -la lesió d’Alba tampoc hi va ajudar-. Un inici decebedor en una competició que no ha de ser una obsessió però que és obvi que és la que més reclama últimament l’afició, i que anhela Bartomeu. Només la il·lusió que encomana la frescor d’Ansu Fati i el retorn de Messi -malgrat no trobar escletxes- es poden donar com a notes positives d’ahir. Amb permís de Marc-André ter Stegen. Però esclar, que el porter sigui el millor del teu equip no acostuma a ser una bona notícia. L’alemany va salvar una vegada i una altra l’empat en un estadi on va ser xiulat només sortir a escalfar-se. Cares noves a l’onze, amb Griezmann i De Jong, que ja han brillat al Camp Nou, però els mateixos mals que cal curar a domicili a la Champions. Hi som a temps.