Carta a Leopoldo Pomés: "Hedonismo o muerte, Leopoldo"
PeriodistaDes que t’han concedit el Premio Nacional de fotografia, no pares d’atendre felicitacions. Els qui parlen amb tu et senten afònic, però sobretot exultant. I és que als 86 anys no tothom té el privilegi de rebre tan bones notícies. És més habitual que et truquin per informar-te dels resultats de les últimes proves mèdiques.
Estàs content amb el premi perquè t’agrada que et passin coses, que si no t’avorreixes. Cofoi perquè, com dius tu, els artistes sou gent dèbil, que necessiteu que us estimin i que us afalaguin. Satisfet, perquè ja tocava. I feliç perquè sempre és millor que aquesta distinció t’arribi amb un govern socialista que amb un del PP, de manera que no et caldrà refusar-la com va fer molt dignament la teva col·lega Colita, l’any 2014.
La primera vegada que vaig sentir a parlar de tu va ser a 'Conillet de vellut', una cançó que el meu germà escoltava sense parar al tocadiscos de casa. “Abans d’un mes, seré millor que en Pomés”, cantava Joan Manuel Serrat, perquè es veu que s’havia comprat el llibre 'La fotografia és un art'. No va ser fins molts anys més tard que vaig saber qui era aquest tal Pomés, un cognom tan familiar i alhora tan desconegut de la meva infància. Primer vaig descobrir les teves fotografies i, més endavant, et vaig conèixer quan em convidaves a casa teva, en aquells sopars col·lectius on vèiem pel·lícules o partits del Barça. I de Pomés vas passar a Leopoldo, que trobo que és nom de senyor de Barcelona, tan llarg i tan ple de matisos com la teva pròpia arquitectura física. És nom de gastrònom: dius Leopoldo i se t’omple la boca.
Ja eres modern quan 'modern' encara no era una paraula antiga. Sempre remant a favor del món que havia de venir, empenyent a cada foto (la Nico, la Gimpera), a cada anunci (Terry, Freixenet), a cada restaurant (Giardinetto, Flash Flash), per deixar enrere aquella època tan fosca. T’has dedicat tota la vida a mirar on trobaves la bellesa, però a tu també t’han mirat molt. Un seductor: mirar i ser mirat. I jugar i seduir a través de les imatges que crees, i també a partir de la teva pròpia estampa, de cap a peus, ara també amb bastó dalinià.
Un hedonista. El sentit de la vista, però també el gust, el tacte o l’oïda. La primera vegada que em vas sentir la veu vas dir que s’assemblava a la de l’Antoni Tàpies. Jo no et vaig saber correspondre i tot el que em va sortir va ser que la teva presència imponent em recordava la de Fidel Castro. Sé que, ni per ètica ni per estètica, no m’ho perdonaràs mai, però arribats a aquest punt ja només ens queda proclamar: "Hedonismo o muerte, Leopoldo".
P.D. Un dia em vas cuinar una truita de pa amb tomàquet (no una truita amb pa amb tomàquet), que em vas dir que se l’havia inventat el pintor Xavier Valls. Veurem si el seu fill Manuel serà alcalde de Barcelona. Pel que pugui ser, a tu ja t’agafarà amb el Premio Nacional de fotografia.
