Carta a Marc-André Ter Stegen: La mirada neta
El partit de dimecres us acompanyarà tota la vida als futbolistes que éreu al camp, tant als que vau guanyar com als que van perdre. En el teu cas, el 8 de març del 2017 quedarà com el dia que et vas fer gran, la nit que fins els més escèptics van acabar claudicant davant del teu talent
Te m’has guanyat per com jugues, però també per com ets. Expliquen que el vestidor del Barça quan acaba un partit és la selva. Una muntanya de samarretes, botes, mitjons, pantalons, turmelleres, tot per allà escampat. Tot? Tot menys les teves coses, que deixes ordenades de forma metòdica. Dos detalls més que diuen de tu: l’esforç per parlar de seguida un castellà perfecte i la localització geogràfica del teu perfil de Twitter (Barcelona, Catalunya). Saps on vius, cosa que no m’atreviria a afirmar d’alguns dels teus col·legues de professió que no han crescut aquí.
Un futbolista modern no és qui porta més tatuatges, ni qui és més malcarat amb la premsa, ni qui mostra més abdominals, ni qui té el cotxe (o el vídeo sexual) més impactant. Un futbolista modern és qui llegeix millor les necessitats del joc actual; un porter que para com els d’handbol, que sap jugar amb les dues cames, que és capaç de fer, dimecres, més passades bones que cap jugador del PSG, que puja a rematar, que recupera una pilota al mig del camp i obre el joc a l’extrem. Fas coses que molts futbolistes no fan. Per exemple, mirar als ulls del periodista quan et fan una pregunta. Tens amb la premsa una accessibilitat gairebé vintage. La mirada neta, la cara lluenta -com si t’anessis hidratant després de cada aturada- i un enclenxinat més Tintín encara que el de Ronald Koeman. Ja és casualitat que els tres protagonistes del 6-1 al PSG -Sergi Roberto, Neymar i tu- nasquéssiu el 1992, l’any de Wembley, l’any de Koeman.
De petit, jugaves de davanter fins que, als 10 anys, un entrenador et va dir que no li agradava la manera que tenies de córrer i et va col·locar a la porteria. Claudio Bravo i tu vau arribar al Barça, aviat farà tres anys, per substituir Víctor Valdés. La sobrietat i discreció del xilè van encaixar més ràpidament amb una manera de fer nostra. Per marcar perfil, quan et tocava jugar a tu semblava que volguessis demostrar massa coses, fins al punt de prendre riscos que vorejaven la frivolitat. Ara, alliberat de Bravos i de pressions, has trobat l’equilibri sense perdre l’audàcia que et fa tan especial i tan estimat pels nens, que volen la samarreta (i el pentinat) de Ter Stegen.
P.D. Ves, Ter Stegen, t’hem de menester! El secret: defenses bé, reprens rebé, ets gel efervescent, net, esvelt, pell de llet, gest serè, el referent dels nens. Nens que tenen fe en Ter Stegen. Per què? Per les e. Per les e de Ter Stegen
