Carta a Samuel Paty: 'Les fronteres del dolor'

La pandèmia ens ha tornat incapaços d'assumir cap altre patiment que no sigui el del nostre país

Estimat professor, m'agradaria poder-te dir que el teu assassinat per ensenyar unes caricatures de Mahoma a classe ha causat gran commoció ciutadana a Catalunya i que s'han multiplicat les mostres d'homenatge cap a tu i de rebuig a l'acció terrorista. Però no ha sigut el cas. M'agradaria saber per què.

Divendres 16 d'octubre de 2020, a la tarda. Un professor d'història i geografia, de 47 anys, torna a peu cap a casa seva, a la perifèria de París. A fora de l'escola, l'espera un noi de 18 anys, que no el coneix de res, que no estudia al centre i que viu a cent quilòmetres de distància. Però ha vist a les xarxes la campanya que el pare d'una alumna ha engegat contra el professor, a qui acusa d'islamòfob. Tot, perquè el 6 d'octubre, en una classe d'educació cívica, parlant de la llibertat d'expressió, ha fet referència a l'atemptat de Charlie Hebdo i ha ensenyat dues caricatures de Mahoma, després de demanar als alumnes que si algú preferia no veure-les, que es girés. El noi ataca el professor de forma salvatge, amb un ganivet de trenta centímetres, i el decapita.

L'atemptat reuneix uns quants elements que l'haurien de fer molt rellevant, també a Catalunya: és obra d'un islamista radical, afecta la llibertat d'expressió a les aules, ataca un sector clau com l'educació i passa a França, el país del costat que tantes vegades ens ha ensenyat les coses que tard o d'hora ens acabaran arribant. I, en canvi, hem reaccionat com si això no ens afectés. No he vist –potser se m'han escapat– mobilitzacions del sector de l'ensenyament. Tampoc els polítics han fet actes d'homenatge i de condemna de l'atemptat des de les institucions. Tret d'algunes excepcions, els mitjans no ens hem interessat per la llibertat amb què treballen els teus col·legues professors a Catalunya. No hem obert el debat, no ens hem preguntat si això podria passar aquí. Ni tan sols les xarxes, a diferència de l'atac a Charlie Hebdo, s'han sumat amb gaire interès a l'etiqueta #jesuisprof.

Et deia més amunt que m'agradaria saber el perquè d'aquesta reacció tan tímida. Potser els lectors ens hi poden ajudar. Se m'ocorren un parell de motius: el primer, que continuem vivint (a pesar del 17 d'agost de 2017 a Barcelona i a Cambrils) com si els atemptats jihadistes no fossin el nostre terrorisme. I el segon, que estem saturats de patiment. La pandèmia ha delimitat encara més clarament les fronteres del dolor i ens ha tornat incapaços d'assumir cap altre patiment que no sigui el del nostre país, el de la nostra bombolla.

P.D. Ens quedarà la incògnita de saber si és així, si sense coronavirus hauríem respost d'una altra manera. També a les aules. Tant de bo mestres i alumnes hi hagin pogut fer, aquests dies, tots els debats que es deriven de l'assassinat d'un professor francès que explicava (i defensava) la llibertat d'expressió.