Publicitat
Publicitat

Carta a Xavi Hernández: 'L’última vegada'

Finalment ha arribat el dia. Avui les càmeres et buscaran a tu. El centre de totes les mirades serà un futbolista que sempre ha portat el mateix pentinat. El 6 de juny del 2015 jugaràs el teu partit número 767 amb la samarreta del Barça. Seria un dia com un altre, si no fos que és l’últim.

Avui és l’últim dia que et lleves sabent que a la nit jugaràs amb el Barça, i no precisament un partit qualsevol; una final de Champions. Un d’aquells dies que es fan eterns, que no acaben de ser mai tres quarts de nou del vespre. Serà l’última vegada que arribaràs a un estadi amb l’expedició blaugrana. Que entraràs amb els teus companys en un vestidor i et trobaràs una samarreta al teu nom, amb el número 6. L’últim cop que l’entrenador donarà l’alineació del Barça i tu veuràs que ets suplent. Això encara no t’havia passat en una final de Champions. Et vas perdre París per lesió i vas ser titular a Roma i a Londres.

Serà l’últim partit que seguiràs, nerviós, des de la banqueta, fins que surtis a escalfar per última vegada i sentis, encara un altre cop, que l’afició coreja el teu nom. Avui serà l’última vegada que substituiràs el teu germà bessó Andrés Iniesta, que correràs cap al mig del camp mentre t’ajustes el braçal de capità amb la senyera i dónes les primeres (i gairebé últimes) instruccions als teus companys. I un cop al camp, què passarà? Això és el que potser no t’ha deixat dormir. Aquesta nit has donat voltes a com serà la final, a com serà el teu final. Tindràs mitja hora per posar el llaç a divuit anys de carrera.

Hi haurà temps, segur, de fer la teva última volteta màgica. De fer encara una darrera assistència de gol, després de les que vas fer a Messi el 2009 i a Pedro el 2011. Aquests periodistes que ho saben tot et diran si hi ha cap altre jugador al món amb tres assistències en tres finals de Champions. Potser picaràs de rosca una última falta i qui sap si podràs marcar l’últim gol del partit i de la teva carrera al Barça.

I el final somiat. Intercanviar amb Pirlo -un altre mite que se’n va- la teva última samarreta, aixecar al cel de Berlín, “ben amunt, Xavi, ben amunt”, l’última copa, la que fa 25. L’última sardana per celebrar un títol. L’última vegada que els teus companys et mantegen. L’última volta d’honor. I, un cop al vestidor, l’última dutxa, aigua, cava i llàgrimes. Quin gran regal, Xavi, si et poguessis acomiadar així.

P.D . Llest a dins i a fora del camp, mai ningú no se n’havia anat tan bé del Barça com tu. De cara a les eleccions del mes que ve, totes les candidatures t’haurien festejat. Però tu has vist clar que, per poder tornar a aquest club per la porta gran, primer has de marxar-ne.

 

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT